És taaaan bonic açò q escrius…
TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
6 d'agost de 2013
Sense categoria
1 comentari
Realitats
Tren Mitja Distància Elx-València 19 de juliol de 2013
Torne cap a València després d’haver estat dos dies a casa del pare amb les meues germanes i les seues “ratolines”: Maria, Laia i Mireia, que va nàixer encara no fa dos mesos. Per motius ben diversos, feia molt de temps que els tres germans no coincidíem a Elx. De fet, tenia pensat d’anar-hi a l’agost però per desig exprés de mon pare, he avançat la visita. De nou, ha estat una delícia d’estada: la serra, la casa, l’hort, els bancals d’arbres fruiters, la burreta “Mossi”, l’arròs en costra… Hi regna un afable equilibri en aquesta realitat, sovint trencat pel remolí que les meues nebodes generen allà on van, especialment Maria i Laia: elles, mai no tenen prou de gresca i xerinola.
Asp, Sax, Petrer… El tren avança incansable. És un trajecte que he fet incomptables vegades. Aquest cop però, el viatge té un alt component nostàlgic. Des de fa molts anys, aquest trajecte tenia una destinació diferent. Quan tornava de casa del pare, m’aturava a Xàtiva i agafava el meu estimat tren Xàtiva-Alcoi per arribar fins a Albaida. Això, ja no passarà: aquella realitat s’ha esvaït ineluctiblement i per sempre. Dilluns passat, encara no fa una setmana, Elies i Andrés, dos pares de l’escola, m’ajudaren de buidar el meu pis d’Albaida i d’encabir-ho tot al cotxe de ma mare. En un tres i no res, el meu “bitxito” –nom popular d’aquests habitatges– va quedar completament buit, inert. Aquest esguard em va colpir l’ànima. En veure’m els ulls plorosos però, Andrés féu una broma que ens va fer riure als tres: “Va, que no te’n vas tan lluny!”. Un cop acabàrem de carregar el cotxe, els vaig convidar a un granissat i Elies m’acostà de nou al pis per deixar-lo com una patena de net. Dues hores després, vaig tancar la porta per última vegada i vaig tornar-li les claus a la senyora Carme, la meua llogatera. Finalment, vaig anar cap a l’escola: encara hi tenia les meues coses. Ja completament de nit, vaig fer un últim passeig pel pati i un últim esguard a l’escola. Abans de marxar però, mancava una última parada: la casa de Loles i Josep Sanjuan, pares de Tomàs i Josep. Han estat la meua família d’Albaida; un suport vital durant tot aquest temps. Conversàrem durant una estona i vaig partir cap a València després de fondre’ns en dues sentides abraçades.
Xàtiva… Ja no baixaré. M’aclapara un sentiment ben singular. Aquesta esgavellada crònica no és digna de l’allau emocional que m’empaita des que vaig marxar d’Albaida. És difícil transmetre amb paraules un estat d’ànim com el que ara mateix impregna tot el meu “jo”: cos i ànima. Fa temps vaig escoltar un home per Catalunya Ràdio tot pronunciant una frase que em copsà: em deixà pensarós durant una bona estona. De fet, l’havia oblidada feia molt de temps i, precisament, endreçant la casa d’Albaida i replegant papers, la vaig retrobar, escrita a un full solt on hi havia dibuixets i d’altres guixats irrellevants.
“Els llocs, com les persones, també moren”.
M’ha tornat a la memòria escrivint aquestes paraules perquè tinc la sensació d’haver trobat una nova variant d’aquesta cita; una nova accepció que m’ajudarà d’explicar perquè em persegueix el neguit i una certa inquietud darrerament.
“Les realitats, com les persones, també moren”.
Això és, exactament, allò que estic vivint aquests dies: la mort d’una realitat. Tot ha acabat: aquella vida, aquelles persones, aquella escola, ja no tornaran. D’alguna manera, tot allò ha mort. Tot, absolutament tot. La comparació amb la mort d’un ésser humà és més que precisa i escaient. Quan mor una persona estimada, es fa difícil d’acceptar que ja no tornaràs a veure-la mai més; que ja no mai podràs parlar amb ella o abraçar-la. T’envaeix una mena d’impotència existencial que remou i fa trontollar els teus fonaments personals. Igualment difícil per a mi és acceptar que ja no eixiré a córrer per la serra amb Elies; que ja no compartiré rialles i treball amb Pau, el mestre de música de l’escola; que ja no jugaré a bàsquet amb Manu; que s’han acabat els cafès al Gamell del meu amic Tonet; que ja no tornaré a editar cap muntatge audiovisual amb l’ajuda de Toni, pare de Sílvia; que ja no podré conversar llargament amb Josep Sanjuan sobre la vida i les passions; que ja no podré passejar pels carrers d’Albaida i fer un cafè espontani i improvisat amb Loles; que ja no trucaré Leti per demanar-li algun favor d’escola… És difícil acceptar que tot allò, que aquella vida, que aquella realitat forjada al llarg de set anys ha finit, talment com fineix una persona. Diuen però, que quan es tanca una porta, s’obri una finestra: mor una realitat i naix una de nova. Encete una altra vida que serà igualment emocionant: torne a València, a la meua gent,després de set anys irrepetibles a la Vall d’Albaida. Mai no l’havia deixada però hi torne per a viure-hi. Nova escola, nous companys de treball, nova casa compartida amb la meua estimada Altea… És precisament aquest impàs vital, aquesta confluència entre la mort d’una realitat i el naixement d’una de nova i apassionant, que em fa sentir estrany, catàrtic; al bell mig d’una revolució de sentiments.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!