TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

18 d'octubre de 2013
Sense categoria
0 comentaris

Un “adéu” que sempre havia somiat

Penseu per uns moments que sou un mestre novell i jove que apareix per casualitat a l’escola d’un poble d’interior del País Valencià. Poc a poc, el mestre novell va fent forat al poble i a l’escola: coneix els mestres i les mestres, els xiquets i les xiquetes, els pares i les mares… La confiança i l’estima que tothom li ofereix el fan créixer com a mestre i com a persona i, amb el temps, s’integra d’una manera plena en la vida del poble i de l’escola. Passen els anys i el mestre novell es veu capaç d’encetar projectes de tota mena, cada vegada més grans i complexos: Jo teatre, Tu teatres, Ell teatra, el Festival de Teatre Escolar d’Albaida; els espectacles teatrals del Festival de Nadal; l’obra El secret de l’escola Covalta; el projecte de Llegendes valencianes… I tot, perquè sap que gaudeix del suport de tots els qui l’envolten.

Un bon dia, el mestre –que ja no és novell– decideix marxar: vol tornar cap València, ciutat d’on és nat. Ha passat set anys irrepetibles a l’escola, d’una gran intensitat i joia. Per això, la decisió de marxar la pren a contracor però entén que ha arribat el moment de partir. Abans però, vol deixar-hi un regal d’agraïment que mostre la seua estima a tot el poble; un present especial que perdure i recorde el seu pas per Albaida i per l’escola Covalta. I, impulsat per aquest afany, se li apareix una història en forma de pel·lícula: Una nit al Museu de Titelles. Després d’un treball ingent, el mestre –gràcies a la col·laboració i el suport de moltíssima gent i dels seus amics de l’ànima– va assolir el repte i, el passat dia 4 d’octubre de 2013, va retornar a Albaida per presentar l’estrena de la pel·lícula. Tot el món va quedar bocabadat. I el mestre, corprès per l’emoció, va dirigir unes paraules nervioses i entretallades per agrair tothom els meravellosos anys que havia viscut treballant a l’escola Covalta d’Albaida. 

No és difícil de pensar i fer-se una idea d’aquesta seqüència vital que acabe de narrar. Allò que ni tan sols podeu imaginar és l’emoció, l’allau de sentiments i records en la qual el mestre es va veure absorbit durant el seu retorn: sentir l’estima i l’admiració de tot un poble és quelcom tan gran que qualsevol intent de descripció està, inevitablement, abocat al fracàs: per moltes paraules que escrivira; per molta poètica que hi posara… Cap artifici literari pot transmetre d’una manera mínimament fidel, l’estat d’embriaguesa emocional que vaig viure durant un dia que no mai oblidaré.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!