CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Ara o mai! Sento el crit impacient i carregat de bona voluntat, que clama per la unió dels independentistes. Ara o mai! Sento el crit exigent del que sap que la nostra unió aixecaria una onada d’entusiasme semblant a la que va aplegar tanta gent el 10-J. Ara o mai! És el crit emprenyat i dolgut del que veu desesperat com es deixa passar una oportunitat única. Ara o mai! És el crit rabiós que llança responsabilitats i assenyala culpables per la possible migradesa de resultats independentistes en les pròximes eleccions. Ara o mai! És el bram desesperat, l’exaltació a flor de pell, l’anhel fet crispació. Ara o mai!

Molta crispació i impaciència. Massa. Tot i que sembla justificada, tot i que sembla tenir raó, la raó és el que menys impulsa aquest crit d’unitat. No és la raó sinó el desig vehement, la visió apocalíptica del que pensa que la situació és irrepetible. El crit surt de l’ànima de les entranyes, però no de la reflexió. Ara o mai! vehicula massa emoció.

És pur desig que aparca qualsevol altra consideració raonable. Només contempla la situació òptima i desdenya la consideració de les circumstàncies que la farien possible. La impaciència no permet aquesta reflexió. I s’aboca al pensament simplista: només cal que els protagonistes vulguin, tot depèn de la seva voluntat. Només cal que…

“Es deixin estar de problemes personals.
Es deixin estar de protagonismes.

Es deixin estar de lluites de poder.” diu el seu web.

És una explicació precipitada fer-ho dependre tot de la voluntat dels protagonistes. Evidentment, si un creu que la unitat només depèn de la voluntat i aquesta unitat no es porta a terme, no li queda sinó atribuir la desavinença a interessos foscos i ànsies inconfessables. Massa simple: si no es compleix el meu desig, tu ets dolent!

Tots entenem quina seria la situació òptima. La conjunció de personalitats tan fortes com Laporta, López Tena, Bertran i Carretero no només aplegaria els seguidors de cada un d’ells sinó que arrossegaria gairebé tots els vots possibles fins i tot a molts votants de partits més tous. Si no hi ha unió, l’única aspiració de Solidaritat i Reagrupament és aplegar vots entre els que es van quedar a casa l’última vegada, que no és pas poc. Però per a alguns no suficient. Estic segur que el temps posarà a tothom al seu lloc. La unitat no sorgirà dels despatxos, la unitat es realitzarà de forma natural. Temps i paciència. 

Desconec les interioritats de les converses, el motiu concret que va impedir posar-se d’acord en les llistes.  I Solidaritat ho ha resolt de la forma més democràtica: confeccionant-les per votació entre els adherits. Totalment inèdit, regeneració democràtica total. Ah! m’oblidava: en la darrera entrevista Carretero-Laporta es van posar d’acord en no atacar-se i treballar plegats en el Parlament. Fins ara són les úniques formacions que no s’han criticat i s’han respectat. Tots hem de tenir-ho en compte i celebrar-ho. Només per això ja mereixerien el nostre vot. 

Ara o mai! Deixem-ho. Tot o res, blanc o negre… aquestes oscil·lacions entre extrems no porten enlloc per irracionals. Les disjuntives extremoses són llavor de frustracions. Els extrems no s’aconsegueixen gairebé mai, per tant desitjar-los condueix a la desesperació i la paràlisi. Deixarem de votar pel país perquè ells no s’hagin posat d’acord?

Ara o mai! és un crit estèril. Rebutgem-lo decididament. Ens aboca a un desig impossible i irreal que ens portarà a la frustració. Deixem-lo per als irredempts perpetus, per als professionals del derrotisme.

Ara o mai? Ara i a continuar a la trinxera. Ara o mai? Ara i sempre!