Mite’l, allà el teniu, alt com un Sant Pau, còrpora considerable, important i ben construït tupè i un xic de fatxenderia en el gest i en el llenguatge corporal: “Una de les coses que més m’agraden d’aquest país és el concepte de Llibertat. Llibertat, dic. Llibertat, per exemple, perquè una colla d’americans agafin i calin foc
Nit fosca en dia rúfol. “Shutter Island” –electritzant; el film; sentits sadollats de sensacions i estímuls, en el record. De cop i volta, àngels en hora foscant fendint l’aire i les hores enfundats en vestits de cuir negre. Perfectament adaptats a la seva anatòmica excel·lència. Altes, atlètiques, brunes, o rosses, belles, primes, estilitzades, amb talons o sense (…)
Resulta que can Vilaweb la casa de tots i de tothom estrena disseny i utilitats noves i pistonudes i servidor no bada boca Calla com un mort El cert és que no he trobat ni un moment amb aquesta voràgine del coi de blog Fet i fet jo sóc el meu blog i el blog
Diumenge, a l’hora de dinar, quan jo baixava a peu des de casa a Vallcarca (Gràcia) fins a l’estació del tren de Catalunya -una gratificant horeta de caminada-, una colla de paons i pollastres, de pollastres i paons vestits de negre i de vint-i-un botons, homes i dones, s’estaven prenent una copa i fent un mos al
A trenc d’alba, dotzenes i centenars i milers de vehicles transiten, ara a poc a poc, ara furients, travessant la foscor, la nocturnitat esclarissada que té els minuts comptats, la plaça Karl Marx barcelonina. I ho fan tant per superfície – les vies de circumval·lació, com per baix -sota terra pèro a cel obert, la ronda
Faig cap al cinema. En enfilar la sortida del metro em topo, i hi admiro, dos parells de cames de seda perfectes. Al Renoir m’espera “El secreto de tus ojos”, un film noir, mentre en el cap tinc un altre text sobre lladres i serenos. Els noms de Terry McCaleb i Harry Bosch em ronden tothora a
Diumenge, com cada setmana, hi vaig a Arenys de Mar i en torno, content però cansat. Aquesta volta m’acompanya la ben grata lectura de “Puta postguerra” del poeta i prosista de Beniopa –Gandia, la Safor-, Josep Piera, un autor al qual segueixo i estimo des de fa anys (…) Quan espero el metro que em durà
“Volo” en autobús immergit i electritzat i enlluernat per “Corre, Conejo” d’en John Updike, una novel.la plena d’estímuls i reflexions. Sóc al bus número 60, el de recorregut més llarg i el més ràpid de Bcn, a la ronda de Dalt, seguint, en paral·lel, la serralada litoral, direcció Besòs, i apuntant cap a Santa Coloma
Un bar amb amables terrasses. Un ben nodrit quiosc de premsa nacional i forana. El tramvia blau. La rotonda… I, a més, i per si fos poc, en una plaça amb el nom del llegendari president nord-americà assassinat els anys 60. Bella postal d’una Barcelona burgesa. D’allò més chic (o xic, mestre Albert Pla Nualart?), i
la menuda té un petit problema, i sortim escopetejats tots dos, a quarts de 9 del vespre, cap a Urgències de l’hospital materno-infantil del complex sociosanitari de la vall d’hebron, m’esperen, ens esperen, prou que ho sé, hores pacients, silents, de nervis i cansament. contràriament a altres situacions semblants, surto sense llibre -ara que estic
. Júlia, guaita quina cançó més maca -veuràs com et farà força patxoca- que et posaré. (Ella se l’escolta expectant, boca badada, mirada fixa en la pantalla del youtube, gairebé sense respirar durant els quatre minuts que dura el tema) . Però aquest cap és de broma, eh ?! (que respon ella) (…) La Júlia -llarga i densa
Bé, torero, no -que els anglosaxons pronuncien la lletra “r” més dolçament, “todedo”-, n’ha dit, aquesta turista americana tot mostrant la figureta d’un mataor de toros a una altra de japonesa, i repetint, molts i molts cops, això de “Oh, yes, torero! Ulls com a plats, boca ben badada, i un uniforme d’allò més pop,
Jo conec, personalment, en Joan Josep Isern, i ell no, que no em coneix, i tampoc sap que, sobre ell, servo un petit secret. És una petita i simpàtica història que feia temps que volia compartir amb tots vosaltres i, és clar, també si topa amb aquest apunt, amb el paleta i arquitecte de Totxos
Luis Alonso, capitán retirado de la Guardia Civil, falleció ayer, 25 de mayo de 2007, en Barcelona, a los 61 años de edad. Fue uno de los más activos miembros de la Unión Militar Democrática (UMD), organización antifranquista en el seno de las Fuerzas Armadas desde 1974 hasta 1977 (…) Alonso se incorporó a la
Llegeixo en una nota de paper mecanografiada i penjada a la porta del futur local periodístic, al carrer Ferlandina, 43, barri del Raval, districte de Ciutat Vella, Barcelona. Hi passo pel davant de manera fortuïta -sabia del canvi de local però no recordava pas que era cap aquí mateix- de camí cap als cinemes Renoir Floridablanca. Per cert,