La plaça de la Vall d’Hebron és un punt fort dels socialistes. Divendres tarda, mentre prenia la fresca i enllestia “Cobra” del gran Frederick Forsyth –mestre del triler, i conservador com jo, ell de dretes i jo d’esquerra marxista, dues persones ageés –, d’edat, que en dirien en francès, jubilats i no té dubte que
Menuda.- Papa, què és aquesta caseta? Pare.- La caseta representa una votació que un bon grapat de gent, el pare també, fem per aconseguir que Catalunya no estigui dintre d’Espanya. Que sigui lliure. Independent. Menuda.- Ah, doncs jo també vull això: així no hi hauria escola i tot serà molt divertit (…) CANIGÓ, setmanari independent
Papa, ¿com és que aquí no hi ha posada la bandera del Barça?, demana la menuda, en passar sota una comissaria de la Policia de Catalunya, i veure que només hi són la senyera i la bandera d’Espanya (…) CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans
Com sempre en llevar-te publiques el teu apunt diari a can Vilaweb. Fas aixecar a la menuda. Li fais l’esmorzar, li prepares l’entrepà, la duus a escola –ben a tocar de casa, per cert. Faig cap a correus, tinc quatre trameses per fer: n’envio quatre exemplars del meu llibre sobre “Canigó”, la revista fundada per Xavier
. Papa, una cosa … aquesta nit, he plorat i la Helena m’ha abraçat i m’ha fet massatge a la panxa. La mama hi era, però estava fent coses (…) … Per què m’ho dius, això? . Per què vull que a la llibreta de l’escola, posis que “aquesta nit he plorat i m’han fet mimitus”. (Dit i fet, anoto: Bon dia, la Júlia ha tingut mal de panxa aquesta nit, i està una mica fluixeta. Gràcies, Pere)
Au, tu, per fi m’he decidit a sortir de l’armari. Fins ara ho insinuava, ho deixava veure: sóc espanyol. Nascut a Barcelona, de pares que parlaven només castellà a casa. Els avis de part de pare eren de Múrcia, els de la mare, de l’alt Pirineu. El pare nat a Barcelona, la mare a Beziers
Escric mentre m’escolto en Ruper Ordorika. Recordo, vivament, el meu primer viatge a Euskadi. Era Nadal de 1978, i jo tenia 19 anys. És divendres. Viatjo sol i no conec ni déu, allà, i em planto a l’estació bilbaïna de tren. Estic fet pols d’un viatge, de nit, dormint per tot arreu del vagó –quan
Agost d’allò més atrafegat, i content, tot girant visita a biblioteques i arxius (Pavelló de la República-UB, Biblioteca de Catalunya, Arxiu Nacional de Catalunya, Arxiu de Barcelona, Campus Mundet-UB, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives). Remenant papers, prenen nota i fent fotocòpies a dojo de cara a un nou llibre que tinc previst de treure
Visita a un parc d’atraccions. Hora vespral. Instal·lació d’auto xocs, versió menuda. Entre tongada i tongada, dos mantenidors vetllen per la col·locació i l’estat dels vehicles. Un noi alt com un sant pau, i una xicota de projecció netament lúbrica i sexual, campen amunt i avall (…) No cal dir que la part masculina que
Me la van presentar fa poc, a la xicota, i només saludar-me, va i m’etziba: Saps què? a mi se’m va morir un fill jove, uns anys enrere. Em van caldre déu i ajut -a mi, que no n’he tingut pas, una vida fàcil, per contenir l’esglai d’aquells mots esgarrifosos. Tanta com la pena infinita,
. “Papa, per què no us separeu?, li diu una nena, d’uns 6-7 anys, al seu pare, mentre fan via cap a l’escola” (…) . “Com dius? . A l’escola, els nens, els pares dels nens que lis passa això se separen, i vosaltres sempre esteu: “Ai, deixa’m, no em toquis…”, discutint i això.
I també qui en sigui president. El que és segur és que no ho serà pas el candidat laportista –en política i en altres àmbits, a una època d’hiperlideratge li segueix una altra de lideratge de perfil més baix i integrador. Així, doncs, el milhomes que ha presidit el club –amb una corrua de problemes
“Una mujer fue a la calle de las Alegrías y se rió a carcajadas pensando que era lo correcto, hasta que un hombre grandote de pómulos inflados le preguntó qué hacía ahí. Vengo a la calle de las Alegrías, dijo ella sin parar de reirse, porque quiero curarme de una enorme tristeza. Qué hermoso que
Impossible no copsar aquella cara de felicitat. Clara. Neta. Directa. Encuriosida -ulls vius, guspirants- i amb un pessic de provocació. Un british, espaterrat i espaterrant, ajagut a terra. 1,95m. d’alçada. Pelat com una bola de ping-pong. Roba esport. Sueter prim. Texans. Cames llarguíssimes. Cepat (…) A primera hora del matí. Un dilluns feiner, el dia
Un riu curt. Modest. Però tumultuós i de gran empenta per dessota. Quan era jovenet, em dedicava, des del pont de Sant Adrià de Besòs, a mesurar-ne la fondària. I sempre que agafo el tren per anar a Arenys de Mar, cada setmana, li faig una ulladeta. Hi veig algun passavolant, algun badoc, algun pescador