Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Bé, torero, no -que els anglosaxons pronuncien la lletra “r” més dolçament, “todedo”-, n’ha dit, aquesta turista americana tot mostrant la figureta d’un mataor de toros a una altra de japonesa, i repetint, molts i molts cops, això de “Oh, yes, torero! Ulls com a plats, boca ben badada, i un uniforme d’allò més pop, in, veritable bleda assolellada que en diria el gran Joan Sales (…)
L’escena s’ha produït aquest migdia de diumenge -cel ennuvolat, grisenc, oratge prou agradable, a la botiga ben nodrida de coses, cosetes i cosotes, que té la Fundació Miró, dalt de la muntanya de Montjuïc –muntanya dels jueus, literalment, degut possiblement a una important necròpolis que s’està excavant a hores d’ara-.
És sorprenent com hi arrelen, en aquest món global i globalitzat, els arquetipus més forts, tòpics i típics. I quina ignorància, la de molts, que redueixin la diversitat, a quatre elements. Desconeixent, sobiranament, pobrets!, la terra que visiten
No té dubte que quan ens desempalleguem d’Espanya, entre moltes altres coses, ja no ens confondran amb folklòriques, toreros, i flamencs …
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!