Pere Meroño

Diumenge, a l’hora de dinar, quan jo baixava a peu des de casa a Vallcarca (Gràcia) fins a l’estació del tren de Catalunya -una gratificant horeta de caminada-, una colla de paons i pollastres, de pollastres i paons vestits de negre i de vint-i-un botons, homes i dones, s’estaven prenent una copa i fent un mos al bell mig d’una vorera del passeig de Gràcia. Aquell tram de vorera pertany a un vetllador d’un bar-restaurant, i per tal de garantir-ne la confidencialitat de l’enclavament hi havia posada una grossa cinta blava que separava i isolava aquells senyorassos i senyorasses de rigorosa etiqueta ennegrida de la resta de mortals que defugien aquell color altstandingnià (…)

Doncs bé, en un moment determinat d’aquell amable i distret circ dominical, una senyora gran tota, també, de negre -mocador al cap inclòs-, baixeta i escardalenca, anava, pobrissona, pidolant per aquí i per allà. No cal dir que, quan fou vista per un encarregat de l’establiment de restauració, va ser foragitada amb un sonoríssim:

. Tu, fuig d’aquí. Casunlolla!

La senyora, coneixedora del pa que s’hi dóna, amb mirada i nervis d’acer, va girar cua i va continuar pidolant, no sense remugar, en la seva parla de l’antiga ex Iugoslàvia, alguna cosa clara i concisa i saborosa que, ai!, no van poder capir les meves pobres orelles.

                                     CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!