Pere Meroño

Llegeixo en una nota de paper mecanografiada i penjada a la porta del futur local periodístic, al carrer Ferlandina, 43, barri del Raval, districte de Ciutat Vella, Barcelona. Hi passo pel davant de manera fortuïta -sabia del canvi de local però no recordava pas que era cap aquí mateix- de camí cap als cinemes Renoir Floridablanca. Per cert, no sé si hi diu “Vilaweb” o “Can Vilaweb”, en el rètol provisional (…)

És broma.

El local té forma d’”I”. Estret, uns cinc metres, i fondo, trenta-cinc? Hi albiro, al final, un cert eixamplament de l’espai, que acaba en pati i en magnífica paret de pedra. A la seva entrada hi ha un timbre amb entrada electrònica, audio, i mirador que permet, des de dins, veure’n per televisió el visitant.

Vilaweb, segueix, doncs, amb la seva aposta ravalenca –del carrer de les Tàpies, el de les meuques, al de Ferlandina, més apunt però també cent per cent Raval.

L’edifici, és com tots el de l’entorn, sis plantes, sòlida i clàssica construcció ja centenària, penso que de les acaballes del segle XIX. El vial és estret, plena de botigues i botiguetes, i acull, avui, la nova immigració filipina, magrebina, llatinoamericana… Amb molt de caliu i vida. Vessa cosmopolitisme. Un univers bigarrat, multicolor, multilingüístic -amb el català amb un pes irrisori, marginal-, de tràfec humà constant. El Raval, és, realment, el cor de la ciutat.

El local hi és a mig camí del carrer de Joaquim Costa i de les rondes. Allà, a Joaquim Costa, encara hi ha un local de la CNT, amb llibres en exposició. Val a dir que aquest barri, a les primeries del segle XX, fou un punt fort de l’anarquisme i l’anarcosindicalisme català, no gaire lluny d’aquí van assassinar a en Salvador Seguí “El noi del sucre”, líder de la CNT.

I aquell altre local, religiós, al carrer d’Avinyó, on s’hi aplegà gent com ara en Xavier Casassas, cristians i homes de sensibilitat social, que donarien a llum, en 1958, la primera proposta de sindicalisme nacionalista català de la nostra història: la Solidaritat d’Obrers Cristians de Catalunya-SOCC, més tard, Solidaritat d’Obrers de Catalunya-SOC. Un sindicat inspirat en el basc ELA-STV -que hi té, per cert, idèntic nom-, i el potent sindicalisme belga encapçalat per la hegemònia CSC.
 

Raval. Tot de records personals…

El pare i la seva família -l’avi era de Cartagena, l’àvia de la Unión, a Múrcia- vivien al carrer Marquet, a frec del port, en recordo alguna estampa –comunions, visita als avis, desfilada de gegants i capgrossos, donar de menjar els coloms a la plaça de la Mercè. A servidor em batejaren a l’església de la Mercè.

La primera seu de la Filmoteca -films memorables com “la classe operaia va in paradisso”, altres d’en Gian Maria Volonté, d’en Bergman…-, a prop de la plaça Pedró. Allà, també, hi vivia un dels meus escriptors i intel·lectuals de referència: Manuel Vázquez Montalbán.

Hi tinc, per allà, també, cosins.

La meva primera editorial, Edicions 62, hi té la seu al carrer Peu de la Creu, a tocar d’un antic cinema que, de jovenet, hi sovintejava tot fruint-ne de les seves sessions dobles d’aventures, clàssics de Hollywood, westerns…

La històrica seu del PSUC, al carrer Ciutat, la bandera roja, amb la falç i el martell, al costat de la quadribarrada, penjada al balcó de la seu. També, més tard, hi vaig estar vinculat, orgànicament, a les acaballes dels anys 80, a l’agrupació comunista de Ciutat Vella.

Professionalment, quan la remodelació del Raval just havia començat, recordo un parell o tres d’anys de feina en programes de promoció econòmica, social, i comunitària. Aleshores, tot estava, encara, per fer.

I, ara, locals culturals molt cars per a mi: la meva llibreria –la Central del Raval-, el MACBA, el CCCB, i històrics com el call jueu, les muralles i restes romanes, els edificis comtals de la plaça del Rei…

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!