Pere Meroño

“Volo” en autobús immergit i electritzat i enlluernat per “Corre, Conejo” d’en John Updike, una novel.la plena d’estímuls i reflexions. Sóc al bus número 60, el de recorregut més llarg i el més ràpid de Bcn, a la ronda de Dalt, seguint, en paral·lel, la serralada litoral, direcció Besòs, i apuntant cap a Santa Coloma de Gramenet, la meva segona pàtria després de Badalona –Manuel Vázquez Montalbán deia que la pàtria d’un abasta les quatre cantonades on hi arriba la pròpia pixada-, i, de cop i volta, perquè sempre tinc l’antena posada, hi sento una veu dolça, angelical que diu: “abuelo” (…)

Passa una estona, i hi torna, la veu: “abuelo”. La crida obté resposta: una veu seca, i un accent i una dicció profundament castellana –sé de què parlo, el castellà és la meva primera llengua; quan jo tenia 14 anys em deien que tenia accent de Valladolid-, amb un to tendre, cadenciós, afable, hi fa acte de presència. No me’n puc estar d’adreçar-hi una llambregada –al final en seran mitja dotzena llarga.

Som a la part final del bus, a quarts de nou del matí, en un rengle n’hi ha dos germanets: la nena angelical –cap els deu anys-, en companyia del germà de catorze; al davant, dues cadires més, buida l’una, i ocupada l’altra per una xicota; a continuació veig un senyor gran –una vuitantena d’anys-, amb bona cabellera encara, clenxa al costat esquerra, prim, secardí, amb cabell i barba blanca, idèntic, clavat, a don Miguel de Cervantes Saavedra, però vestit d’avui dia, urbà i urbanita, amb un discret trajo gris, elegant i clàssic, que ja té uns anys, en perfecte estat de revista. Bona i grata sorpresa:

– Déu lo guard -que li dic-, don Miguel, ha estat un plaer conèixe’l personalment, la meva admiració pels seus llibres és inexhaurible, infinita, i eterna la meva gratitud.

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!