Tot és increïble

El debat sobre quan comença i quan acaba una vida humana ve de llarg i va per llarg. I quan comença i quan acaba una vida humana digna, ja és per desesperar qui vulgui respostes fàcils, clares i ràpides. Ara que el debat torna a l’arena política, val la pena posar alguns punts sobre les is.

En primer lloc, cal deixar de banda utilitzacions excessivament ideològiques com els qui posen com a exemple d’avortament abominable el que es provoca al vuitè mes d’embaràs. Si el fill no nat pot sobreviure fora del si matern, per definició no és un embrió, i per tant, tampoc no es tracta d’un avortament, sinó d’un assassinat.

En segon lloc, també per aclarir els termes, cal desterrar per sempre més el concepte de “defensa de la vida innocent”, perquè amb aquest concepte es dóna a entendre que tots els no nats són innocents, mentre que entre els ja nascuts n’hi pot haver de culpables mereixedors de la mort. És significatiu que els qui utilitzen aquest argument solen defensar amb més vehemència la vida dels embrions que la dels adults. I així trobem acèrrims detractors dels avortaments, que contemporitzen amb les inversions militars i tenen dificultats per condemnar totes les guerres. I això no té solta ni volta. Es pot discutir quan comença una vida humana, però aleshores cal defensar-la sempre amb la mateixa fermesa.

En tercer lloc, convé assenyalar la diferència entre l’àmbit polític i el moral, entre el públic i el privat, entre el dilema de la mare i el del legislador. Una opció moral no és corresposta únicament per una única opció política. Tanmateix, tampoc no li escauen totes.

Un cop fets aquests aclariments, és bo veure les diverses faccions en debat. Els qui tenen coneixements bioètics solen formular postulats finíssims, delicats i subtils, que serveixen més per a la reflexió que per a la seva aplicació directa. La majoria, en canvi, no en tenim coneixements, però sí opinió formada: terreny abonat per als judicis temeraris. I com a paradigma, els dels dos extrems que competeixen en la instrumentalització del dolor.

Per un costat, hi ha els habitualment malanomenats antiavortistes, que seria més adequat anomenar-los propenalització, en ser això darrer allò que els caracteritza i els diferencia.

A l’altre extrem, els qui consideren l’avortament un dret, com si fos motiu de progrés social o orgull personal. ¿No és molt diferent tolerar i regular aquesta pràctica per evitar altres mals que elevar-lo a dret? Dependrà de la moral de cadascú valorar si els mals que ocasiona són menors o majors, però tanmateix, defensar el dret a l’avortament porta a una contradicció flagrant: es pretén negar que tot avortament és un fracàs humà? Es vol obviar que és fruit d’algun error? S’equipara l’avortament al dret a l’anticoncepció? Es tractarà com un recurs més de planificació familiar?

En no poder acordar quan comença la vida humana, potser seria més raonable optar per decisions prudents. Una decisió prudent és que ningú no confongui els seus papers. I com que existeix el principi de la separació d’església i estat, seria bo que cadascú es limités a emprar els mitjans que li pertoquen.

El govern no ha de frivolitzar ni banalitzar el sentit del dret a la vida que té per obligació protegir. Mentre no hi hagi consens entre especialistes, en l’opinió pública ni entre els principals actors polítics, potser n’hi ha prou en no sancionar. Promoure un dret d’aquesta mena sense un ampli consens pot provocar una fractura social que impedeixi de fer progressar un debat necessari i en constant evolució.

A nivell d’església, seria bo que tractéssim amb la mateixa contundència el dret a la vida de tota persona, hagi nascut o estigui encara en l’úter matern. Si es considera la fam un crim execrable contra el qual es lluita amb col·lectes i campanyes de sensibilització, per què s’hauria d’exigir penes de presó o excomunió per a les dones que avorten, així com al seus instigadors i còmplices?

¿Hi ha realment alguna institució eclesial que expliqui a les famílies el mal dels avortaments sense culpabilitzar-les? ¿Existeix alguna entitat que pressioni l’Estat perquè faciliti alternatives a aquestes famílies? ¿No serà que, a l’administració, li resulta més barat un avortament que no pas cap altra alternativa? De ben segur que existeix aquesta entitat antiavortista i antipenalitzadora, és a dir, compassiva amb les mares i els fills, però ara per ara, aquest no és el discurs dominant enlloc. I mira que sembla evangèlic!

La data ha passat força desapercebuda. El passat mes de febrer va fer vint anys que 57 joves van anunciar que no pensaven fer la mili ni el seu succedani civil. Aquest fou el tret de sortida de la insubmissió. Es tractava de la presentació de la campanya de desobediència civil que responia a l’intent del Govern espanyol de convertir el (no reconegut) dret a l’objecció de consciència en una simple potestat de l’Estat per jutjar les consciències dels joves.

A aquell acte heroic s’hi van sumar posteriorment milers de joves, centenars dels quals van ser condemnats a presó. Vint anys després pot ser bo fer un repàs de què ha quedat de tot plegat. La repressió i el patiment infligits bé valen el reconeixement dels afectats, i l’oprobi per als qui van llençar greus acusacions d’insolidaritat, falta de compromís o covardia. Molts retrets han quedat oblidats, i són pocs els qui s’han dignat a esmenar-los.

DISCURS VENCEDOR
L’any 2009 resulta impensable que Espanya tingués un exèrcit de lleva. Ningú no el reclama, i si algun sector polític el reivindiqués, causaria un escàndol. Els qui defensaven aquesta modalitat castrense van deixar d’esgrimir els seus arguments tan aviat com la llei va abolir la mili. És curiós aquest sobtat canvi d’opinió tenint en compte la vehemència amb què ho defensaven anteriorment.

DESCRÈDIT DEL MILITARISME
La campanya d’insubmissió va ser la gota que va fer vessar el vas al descrèdit de les forces armades. Encara no s’havien rentat la cara franquista i colpista, que el repte plantejat per nombrosos joves pacífics els desbordà. Però no sembla que el prestigi preocupi gaire l’estament militar. La invasió de l’illa de Leila i la participació en la guerra de l’Iraq no feien més que aprofundir l’esvoranc entre les prioritats de la població i les de la milícia. I lògicament, després han volgut arreglar la imatge invertint debades en publicitat, cultura de defensa a les escoles, missions de pau i fins i tot nomenant una ministra superguais.

RESPONSABILITAT PERSONAL
La insubmissió va ser un moviment que es va guanyar la simpatia d’amplis sectors de la societat, aglutinant nuclis d’ideologia molt diversa i en ocasions contraposada. Amb tot, el moviment era protagonitzat per sectors políticament renovadors (pacifistes, anarquistes, nacionalistes, etc.) L’èxit del discurs desobedient va ser tan aclaparador que els conservadors, després del seu ferotge intent de desacreditar l’objecció de consciència, n’han manllevat el concepte per a les seves causes. Ho han fet pervertint-ne completament el sentit original, segons el qual les conseqüències de l’acte desobedient recauen sobre un mateix, la qual cosa evidencia la injustícia. Aquesta assumpció de la responsabilitat honora qui la practica, mentre que esdevé un acte de xantatge mesquí si la pena recau sobre un fill menor d’edat, o sobre un pacient… Però si més no, en lloc de rebutjar el terme, han pretès apropiar-se’l.

L’OBJECCIÓ FISCAL
Finalment, el moviment antimilitarista s’ha quedat sense el millor aparador per a les seves reivindicacions. La professionalització de tota l’estructura militar ha allunyat aquesta de les preocupacions de la ciutadania. D’aquesta manera, no s’ha resolt l’excessiu poder que ostenten els militars, sinó que s’ha invisibilitzat. I en conseqüència, costa molt més que les altres campanyes de desobediència civil per fer front al militarisme puguin reeixir. L’objecció fiscal és la filla natural de la insubmissió. Però hem estat més valents quan érem nosaltres els qui havíem de malgastar un any de la joventut, que no pas ara que les víctimes són els pobres d’arreu del món que viuen on els espanyols volen defensar els seus interessos estratègics. Ara que som en el període de la declaració de renda, és bo recordar-ho.