Tot és increïble

Publicat el 25 de juny de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/664-camarga-camacho

Permeteu-me que entri en matèria sense circumloquis. Alicia Sánchez-Camacho ha anunciat que destinarà 80.000€ a fins socials. I d’on surten aquests 80.000€? És la indemnització que una agència d’espionatge pagarà perquè la diputada retiri la demanda i no s’investigui el cas. I això que els extreballadors afirmen que ella estava assabentada de la gravació denunciada. I això que ella mateixa havia piulat l’1 de març: “Confío plenamente en la justicia y en la policía. Que se llegue hasta el final en el asunto de las escuchas ilegales que he sufrido. Alícia”. I transcric el tuit sencer, perquè “Los tweets escritos por ella los firma como ‘Alícia’.”

M’estalvio de comentar el favor que fa al seu partit, al qual, sigui dit de passada, ja no li ve d’una acusació de corrupció. També de passada, podem afegir que aquest partit té un extraordinari palmarès d’escàndols, però no es troba sol en la lluita pel podi. Em sap greu la generalització de descrèdit a tota la gent que es dedica al noble art de la política, en uns moments on la credibilitat de les institucions és tan baixa que les iniciatives que pretenen instaurar un nou règim han deixat de ser utòpiques i ja són les més plausibles.

La falta de paraula, el secretisme i la corrupció ja han generat prou debat en mitjans de comunicació amb línies editorials ben diverses. Per tant, m’interessa més reflexionar sobre la segona part: la destinació d’aquests diners. El 20 de juny, ‏@AliciaSCamacho tuitejava: “Satisfacción pq Método3 reconoce todos los delitos de mi demanda. Donaré la indemnización íntegramente a entidades contra la pobreza. Alícia”. És a dir, abraça la bandera de la solidaritat per tapar les seves vergonyes. Però farà públic a quines entitats destina aquest import? I aquestes entitats acceptaran un donatiu que no té per objectiu la reduir la pobresa sinó tapar la corrupció i la reputació d’aquesta suposada víctima?

En uns moments que les entitats socials estan passant per greus dificultats econòmiques, el risc de deixar-se temptar per diner fàcil és molt elevat. Sempre hi ha hagut fam al món, i sempre ha estat urgent dedicar recursos a la seva eradicació. Però quan les estructures solidàries per a reduir la fam també pateixen una davallada de recursos, el risc d’acceptar diner fosc és més elevat. És una prova de foc: acceptar aquests diners significa reconèixer que la finalitat justifica els mitjans. Vull saber si cap entitat contra la pobresa ho accepta. Vull saber quina entitat accepta uns diners que eviten que s’investigui un delicte. Vull saber quina entitat accepta diners pagats perquè la justícia s’aturi. Vull saber quina entitat considera més important la seva acció benèfica que l’acció de la Justícia. Una caritat en perjudici de la justícia és hipòcrita.

Prou pena tenen els pobres de la situació en què es troben, com perquè encara vingui algú a intrumentalitzar-los en benefici propi. El pobres són persones, cal recordar-ho? Si cal assumir responsabilitats polítiques per un error, el sistema ja en preveu unes quantes maneres. Si cal expiar pecats, el catolicisme ofereix perdó. Si cal treure’s el sentiment de culpa, el millor és reconèixer la veritat. Si aquests diners la fan quedar malament, que no els accepti. Però, si us plau, no trafiqueu amb les necessitats dels pobres.

Al cap i a la fi, al País Valencià desvien diners de cooperació cap a la corrupció, i a Catalunya treuen diners de la corrupció per fer solidaritat. Potser algú ens tractatrà de desagraïts.

La caritat és discreta. Però ara que ja s’ha penjat la medalla, que ho acabi d’explicar tot. Tot, senyora diputada. Algú acceptarà 80.000€ de la senyora Sánchez Camacho?

Publicat el 9 d’abril de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/673-sucumbeix-la-paraula

Augmenta la crispació. Augmenta la crispació per molts motius, com per exemple la crisi econòmica amb totes les seves conseqüències (atur, falta de crèdit, retallades selectives, falta de pagament a les entitats socials, reduccions de sous, etc.) També augmenta la crispació per la corrupció (escàndols, ostentació, impunitat, suborns, robatoris, estafes, etc.) També augmenta la crispació per la falta de democràcia (menysteniment de les ILP’s, oposició a la consulta, deslleialtat institucional amb els territoris governats pels adversaris, etc.)

Els arguments es polaritzen. Els arguments es repeteixen, sense prestar atenció a l’altre, sense pretendre arribar a cap consens, sense disposició a cedir en res, sense adonar-se del patiment que infligeixen determinades decisions del poder. La veu del qui pateix s’ofega en un mar de sofriment, no rep resposta, no arriba enlloc. Per molt que cridi, la paraula del pobre queda amortida per la remor eixordadora de la crisi que tot ho pot, tot ho arrossega, tot ho esguerra.

En aquesta crisi, sucumbeix la paraula. I per això en sobresurt el gest. No em refereixo a la sobreactuació calculada, freda i engalipadora del professional. Em refereixo al gest sincer, personal, que transcendeix l’autor i transforma la realitat immediata.

M’hi ha fet pensar les primeres decisions del nou bisbe de Roma, Francesc, que amb un rentat de peus el Dijous Sant, ha fet trontollar una determinada concepció del papat, de l’Església i de la teologia d’una sola tacada! Rentar els peus fora del temple i a persones de diverses condicions (entre les quals hi ha ser dona i no cristià) dóna a entendre que l’Església no és una fraternitat en la qual els membres s’ajuden entre si, sinó que està en comunió en l’Església tothom qui vol servir els altres, a semblança de Jesús i amb el seu esperit: és a dir, sortint a servir sense fixar-se en categories mundanes.

A nivell personal, cada vegada em costa més ser interpel·lat per la paraula, i fins i tot pel llenguatge audiovisual, que es diu que és el propi de la nostra societat. En canvi, esdevenen canals privilegiats l’art efímer, la litúrgia, la mirada, el tacte, perquè són llenguatges que no s’utilitzen per convèncer, sinó per compartir. No suporten la publicitat i en canvi són transmissors d’emocions, que ben dirigits restauren les persones.

És difícil explicar amb paraules la transformació que ens causa una experiència concreta. Voldria recomanar-vos el vídeo “El cant i la fe, connexió de les ànimes” que no explica un concert, sinó que remet a una experiència que tothom ha viscut en algun moment: la presa de consciència de perquè val la pena viure, què és important, on hem de posar els nostres esforços, amb qui ens hem d’identificar. Mireu-lo sense pensar en què us explica, sinó quan va ser la darrera vegada que vau ser interpel·lats. I aleshores deixeu-vos portar pel record. I sobretot, deixeu-vos portar per l’esperança que mai no es perd.

Publicat el 4 de març de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/678-alguna-idea-revolucionaria-per-al-financament

Publicat el 18 de febrer de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/680-democracia-sanguinolenta

Publicat el 17 de gener de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/87-2013-01-22-09-38-04

M’apassionen els debats polítics que no es corresponen amb les coordenades típiques d’esquerra – dreta, o les seves derivades: progressista – conservador, liberal – tradicional, etc. Són debats que requereixen arguments, i en els quals no serveixen les afiliacions. Tinc la sensació que aquests debats proliferen, fins al punt que la munió de partits que apareixen amb vocació minoritària donen resposta a qüestions que incomoden els grans partits.

D’entre aquests debats, n’hi ha alguns de nous, com la gestió de propietat intel·lectual en un entorn digital. En aquest cas, em sembla que es tracta d’un exemple típic d’un canvi de mode de producció i, per tant, d’un canvi d’època històrica. El tema estrella dels partits pirates supera el debat entre producció i distribució típic de tot el segle XX, i els actors habituals queden desfasats defensant un model de negoci caduc, mentre no s’avança en el nou.

Ara bé, la majoria d’aquesta mena de debats són més antics, mai prou ben resolts i habitualment lligats a la moral, com la regulació de la prostitució, de l’avortament o del comerç d’estupefaents. En aquests casos, ni l’adscripció religiosa no és concloent. Fixeu-vos com les víctimes d’aquests àmbits sovint són ateses per persones de profundes conviccions religioses, les quals són les més realistes i menys dogmàtiques. Són àmbits on no queda clar si és la penalització o la despenalització, la que afegeix injustícia i patiment a un mal que ningú no sap com eliminar i, freqüentment, ni tan sols reduir.

Aquests darrers tres exemples tenen en comú que són deutors d’una determinada concepció del cos. I en això també s’hi assembla el debat sobre com cal gestionar les desigualtats entre home i dona entre les persones provinents d’altres cultures i, sobretot, pertanyents a codis familiars propis de religions que aquí són minoritàries. La gent d’esquerra es divideix entre els qui defensen la dignitat de les dones i els que prioritzen el respecte multicultural. Per la dreta, hi ha qui aplaudeix que les famílies estrangeres conservin el repartiment patriarcal de rols i qui considera el masclisme dels estrangers com a mostra de la barbàrie, com si es pugués jutjar el sexisme en funció del seu origen.

El tema de la multiculturalitat encara s’emparenta amb un altre de plena actualitat: el cosmopolitisme i l’autodeterminació dels pobles. I d’aquest, em meravella com la pròpia identitat dificulta la comprensió d’un cas particular, quan la teoria general és tan simple.

És evident, com a mínim pel dret internacional i per la doctrina catòlica, que tots els pobles del món tenen dret a decidir el seu propi futur, i cap nació no té el dret de subjugar les altres. I en canvi, és el pa de cada dia que hi hagi països que neguen aquesta capacitat a les nacions que tenen sota llur jurisdicció, tot adduint que no són nacions, encara que tinguin un passat sobirà, llengua i cultura pròpia, estructura econòmica viable, voluntat ferma i democràticament expressada, projecte respectuós amb les minories, dimensions equiparables a països del seu entorn, etc.

La meva conclusió és clara: quan hi ha una cultura política democràtica i crítica, es pot avançar en la gestió de tots els debats esmentats. Segurament no es poden resoldre, en el sentit de tancar definitivament la qüestió, però bé es poden apropar les parts i negociar propostes provisionals, imaginatives, flexibles i avaluables que no es tanquin a la seva revisió. Però la manca de cultura política democràtica i crítica, no només dificulta el debat: també impedeix la convivència. És a dir, separa.