Pobres mediadors
Publicat el 23 de febrer de 2010: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/233-pobres-mediadors
Els mediadors tenen mala peça al teler. Ja és mala sort per al gremi que el primer professional de la mediació que es fa famós a casa nostra sigui per protagonitzar un conflicte!
En tot l’afer de la mediadora de Cunit, hi ha un seguit d’interrogants que han quedat engolits dintre de la voràgine del políticament correcte. En nom de la llibertat, hem passat per alt un munt de detalls. Com que el cas no donava prou de si, periodistes i opinadors han decidit posar-hi més salsa que la que els litigants oferien, que ja era prou condimentada.
Em sorgeixen alguns dubtes a partir dels fets incontestables. Deixo per al jutge els fets que tenen versions contradictòries, perquè dirimeixi la responsabilitat de cadascú, mentre jo presumeixo la innocència de tots els mútuament acusats.
1) Un col·lectiu i la seva interlocutora de l’ajuntament no s’entenen i no es tenen confiança. Això provoca una escalada de tensió que acaba amb denúncies creuades per calúmnies, amenaces i coaccions. Per què la premsa esmenta només els motius de la mediadora? No s’han denunciat mútuament? Per definició un musulmà és sospitós? Per definició una dona és víctima? No estem fent un mal servei tant a la causa de la llibertat religiosa com a la feminista?
2) El col·lectiu considera que la treballadora no compleix bé la seva funció. El més pràctic hagués estat que demanessin per veure un regidor o l’alcaldessa. Però com que el pont estava tallat, no tenen cap pensada millor que recollir signatures, demostració fefaent que necessiten suport per part de l’Administració. Ara bé, a veure qui endevina com deuen haver arribat els musulmans a la conclusió que recollint firmes s’acaba obtenint el que un vol?
3) Posteriorment a la recollida de signatures, la noia decideix vestir sense mocador. Convindrem, doncs, que la recollida de signatures no és conseqüència dels fets posteriors. Per què els periodistes insisteixen a defensar la mediadora que volia anar amb el cap destapat? És que potser això encaixa millor amb els seus prejudicis?
4) La mediadora explica que només acusa el president de la comunitat d’haver recollit signatures. Això dol, però no és constitutiu de delicte. Admet que ni l’ha insultat, ni l’ha increpat ni li ha faltat al respecte en res. Per què el fiscal demana quatre anys de presó?
5) La feina d’un mediador és facilitar la interlocució entre dues parts. Si es baralla amb una de les parts, pot continuar exercint correctament la tasca que té encomanada? Un canvi de destí dintre de l’ajuntament és humiliant? La decisió de mantenir-la en el mateix lloc o desplaçar-la s’ha de prendre en funció dels interessos personals o dels institucionals?
6) En lloc de resoldre els problemes que la comunitat islàmica planteja a l’ajuntament, se’n crea un de nou. En contra de la voluntat de la mediadora, és clar: ningú no vol problemes. Ella ho veu com una qüestió personal. El consistori es fixa en la part institucional. Ella té tot el dret a presentar una denúncia. L’ajuntament té tot el dret a plantejar-se les conseqüències socials d’aquest rebombori. No hagués estat millor una solució interna? Amb la denúncia pública, qui hi ha sortit guanyant? La comunitat no. L’ajuntament no. Potser la mediadora? Qui més se n’ha beneficiat?
7) La mediadora té, com qualsevol ciutadà, tot el dret a denunciar allò que considera que la perjudica. Ara bé, es tracta d’una resolució molt expeditiva per part d’algú que té la formació de mediador. Per què se suposa que en entrar a la plantilla de l’ajuntament, va justificar les seves capacitats, oi? Quins mèrits s’exigeixen als candidats a mediador, a més que saber la llengua de veïns estrangers?
8) Un mediador és una persona que està entre dues parts. Els musulmans potser imaginaven que pel fet de ser magribina estava de la seva part. I l’ajuntament? L’ajuntament espera que els mediadors siguin neutrals? Dit altrament, l’ajuntament contracta persones que no cal que defensin els interessos de la pròpia institució?
Com que de tot se’n pot treure una lliçó, podem estar satisfets de saber dues coses noves: la primera és que un imam no és un imam, sinó que fa d’imam. I la segona és que, en un ajuntament, un mediador no és un mediador, sinó que fa de traductor. Els mediadors tenen mala peça al teler.
Actualment, només és lícit promoure aquests dos valors des d’una opció d’aprofundiment democràtic, la qual cosa ja significa un posicionament polític. De fet, hi ha algunes confessions cristianes que accentuen el fet que els cristians no som d’aquest món, i que no és en la transformació de la realitat terrenal en la qual cal esmerçar esforços. En canvi, el magisteri pontifici defensa la contribució en la millora del món terrenal. (Gaudium et Spes 39) I per si no quedés prou clar com contribuir-hi, proclama que és una exigència de la dignitat de persones que aquestes prenguin part activa en la vida pública (Pacem in Terris 68). I no només cadascun dels catòlics, sinó que l’Església contribueix a això: que la justícia i la caritat vigeixin més àmpliament dintre de les fronteres de la nació i entre les nacions. (GS 76)
En aquests moments convulsos a Catalunya, entitats de tota mena i abast estan publicant comunicats en relació a la situació política creada arran de la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre i la reacció de les institucions espanyoles. Com no podria ser d’altra manera, també a nivell eclesial, bisbes, comunitats i entitats ofereixen els respectius punts de vista i, en la majoria de casos, uns criteris d’actuació.
El primer exemple és que la comunicació dels Mossos sobre la mort del terrorista fugitiu es va fer en termes tranquil·litzadors i no de victòria. Provocava un sentiment d’alleugeriment i no pas de venjança assedegada. Convindrà aclarir si efectivament l’abatiment era l’opció més adequada des del punt de vista policial, però en tot cas no hi va haver enaltiment de l’acció.
El segon exemple és l’abraçada de Rubí. Els pares del Xavi, el nen de tres anys atropellat a la Rambla amb un parent, consolen l’imam de Rubí. L’imam havia vist com un col·lega seu havia perpetrat un atemptat, primer pecat, en nom de Déu, segon pecat. L’imam que predica una religió de pau i convivència es veu conhortat per qui ha sofert el pitjor dels patiments per part justament de qui s’apropia l’Islam. Uns pares que necessiten una abraçada per confirmar que l’amor és més gran que la mort. Qui ha inculcat aquest amor tan gran? D’on han tret aquesta força que honora tot un poble?
El tercer exemple és que en l’acte d’homenatge a les víctimes a Ripoll, la germana d’un dels terroristes morts també pogués parlar des del faristol. Més significatiu que les crides a la unitat, va resultar la tria d’oradors que desdibuixava qualsevol front imaginable. No hi ha famílies enfrontades segons els bàndol de llurs morts, sinó un sol poble que reclama que no torni a passar.
L’últim exemple és la manifestació institucional de Barcelona. Si algú podria tenir la mala jeia d’interpretar les tres escenes anteriors com a fruit d’una visió naïf i mel·líflua, la contestació a la presència d’un traficant d’armes a l’encapçalament de l’acte demostrava que no defensem una unitat fictícia a costa del sentit crític. El terrorisme té moltes causes i molt complexes, però certament els suports i les aliances internacionals faciliten la seva expansió. El problema no era la presència d’un monarca, sinó que fins i tot després dels atemptats ha prioritzat el manteniment dels acords de venda d’armament a Aràbia Saudita sense que el preu pagat en vides a Barcelona l’hagi fet reconsiderar res.