Cafè en gra

Versus, versus versos.  
Ho sap tothom i és profeciá  –  J.V. Foix

Arreui es diu i es plat del dia
des que l’Inmundo ho difonia,
en titulars ben cridaners
enlla de l’Ebre es repetia
dins el cenacles potiners.
I uns quants orats dins l’establia
del Tribunal ho han proclamat:

“el català pot ser pecat”.

HO SAP TOTHOM, I ÉS PROFECIA     

 J.V. Foix

Ho sap tothom, i és profecia.

La meva mare ho va dir un dia

Quan m’acotxava amb blats lleugers;

Enllà del somni ho repetia

L’aigua dels astres mitjancers

I els vidres balbs d’una establia

Tota d’arrels, al fosc d’un prat:

A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales

Hi cullen plomes per les ales

I algues de sol, i amb veu d’albat,

Criden per l’ull de les escales

Que a cal fuster hi ha novetat.

Els qui ballaven per les sales

Surten i guaiten, des del moll,

Un estel nou que passa el coll.

Un pastor ho conta als vinyataires:

A cal fuster hi ha novetat.

 El roc dels cims escampa flaires,

 I al Port mateix, amb roig roent,

 Pinten, pallards, l’Ajuntament.

 El jutge crema paperassa

Dels anys revolts, a un cap de plaça,

 I el mestre d’aixa riu tot sol.

 El fum dels recs ja no escridassa

elspescadors faran un bol,

Tot éssilenci al ras de raça

Quanels ho diu l’autoritat:

A calfuster hi ha novetat.

Res nos’acaba i tot comença.

Vénenmecànics de remença

Ambolis nous de llibertat;

UnaVeu canta en recompensa:

Que acal fuster hi ha novetat.

Desd’Alacant a la Provença

Quimor no mor, si el son és clar

Quanneix la llum en el quintar.

Lagent s’agleva en la nit dura,

Totsanuncien la ventura, Les Illes porten el saïm,

 I els de l’Urgell, farina pura:

Quires no té, clarors dels cim .

 La fe que bull no té captura

I noes fa el Pa sense el Llevat:

 A cal fuster hi ja novetat.

Bondadós Suïcidi de Circumstàncies  

– Pere Quart-

El  món d’avui no em plau,
tampoc  jo no m’agrado;

no quedo bé.
I em trobo extemporani,

incompatible, estéril,

supernumerari.

Ningú no em necessita,
tu tampoc.
  

Davant tanta barreja,
tanta discordància
tantes impaciències
pífies particulars i universals,

i térboles,  i elacions,

vanitats, i tantes ínfules 

i tanta trampa- compreses, ben entès, les meves-, 

dimiteixo el meu càrrec de proïsme
irrevocablement. 

Dormiré, dormiré.

Espero encara somnis bonics, exhilarants.

Temo els malsons, és cert;
sense control,
van massa lluny
i massa endins

en la malevolència massoquista.

Però cal arriscar-se.

Cansat de tant de pes m’abaltiré.

A poc a poc sabré aprendre a morir-me
com un sol de posta d’estiu,
serena però ben senzilla,
en horitzò marí.

M’aprimaré.

I no tornaré.
Se m’enduran. Inevitable.
Pesaré poc, si rebaixeu la tara.

Ningú no plorarà.
No plorarás.

Sí, és una mort 
que jo mateix desitjo repetir;
per això fins i tot suportaria
– prèvia, forçós antecedent-,
una altra vida tan bèstia com la meva.
Sí, bèstia, ho certifico, bèstia

(Cal descomptar nomès
les temporades que estava enamorat,
malalt i foll, combatent d’amor,
nauta feliç, nàufrag secret de breus amors,
-diria potser un poeta-.)

Voldria, ni molt ni poc,

ésser lliure com una ala

i no mudar-me del lloc 

platejat d’aquesta cala.

Encendre el foc del pensament que vibra

i llegir només un llibre

antic

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem quan la mort ens cridi al tàlem,

creure en la fusta del rem i en la fusta de l’escàlem.

I fer tot el que fem oberts de cor i de parpelles

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament

rosa i espina;

i estimar aquest moment

i aquesta mica de vent

i el teu amor, transparent

com una aiguamarina.

Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo

res més, excepte l’ombra

viatgera d’un núvol.

El lent record dels dies

que són passats per sempre.

 Salvador Espriu (Cementiri de Sinera)

Quina esperançada pàtria

baixa pel rial.

Aquesta gent, Sinera de Munt,

peus del país d’asfalt i estora

avui fa camí. No estimo

que l’urna traça.

El ràpid oblit  dels falsos líders

Que son passat, per sempre.

Gràcies, Josep, per recordar-me Espriu. (i bon retorn tingueu)

Cami
de la gloria, cami de l’ànsia que es palpa i no es veu,

cami
dels partits de remuntada,

camí del dos a sis del Bernabeu,

Ja
no paguem tribut a l’Espanya rància no
ens limita xiular, tenim la pilota al peu,

xutem
a porta amb arrogància, i amb el gol responem al menyspreu.

Perquè
a Roma hi som tots,

els
que hi volen i els que volen,

amb
braçal de capità

tots
els fills de cor blaugrana,

amb
les botes d’or el peu,

amb
xandall de peregrí,

i
amb el  clam que ens agermana.

Camí
dur i costerut.

flairant
del trofeu l’aroma

ple
de nits  amb l’ai al cor

el
camí ens ha dut a Roma

tots
els camins, ja ho sabem!

Tots
els camins van a Roma

i
a Roma hi guanyem.

Despres de l’éxit de
la 1ª edició el
jurat, enguany,

ha declarat innominada
aquesta segona edició,

que no pas deserta.

Això
ha estat per la impossibilitat de posar noms i cognoms a tota aquella gent que
mai sortirà de l’anonimat precisament perquè treballa honradament i amb
dedicació al servei d’un país que mai no hem fet

El país oficialista,
aquell que es troba a l’altre
banda de la ratlla, ha condecorat
a ciutadans, antònims. Allò que els diferencia de la resta és que s’han prestat al joc
de la vanitat, una arma de destrucció massiva.

Declaro premiats en
aquesta Segona edició a:

en Jordi, la Fina i a tants com ells

DESERT
DE PAÏS

Desert
de païs, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s’haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;
ara em content de ço qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
amb tots los bons que em trob en companyia.

Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d’u qui al cor me destenta
e em fai tot jorn d’esperança partir:
com no vei res que ens avanç d’una espenta
en acunçar nostre deslliurament .

Deserts de païs, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada…

Aquest any tampoc

Ara
digueu: “Fer cua ens floreix,
però
arreu comprant no deixem res per verd.
Seguem
arran amb el plàstic calent
arramblem de tot ni que sigui una merda”

Ah,
joves cossos frisosos desprès
d’esperar,
si sabíeu com hem aguantat,
que
arribessin Reis i Nadal
per
rebentar al Media Markt
l’últim
euro de préstec
(tu
si que ets tonto)

Però
hem viscut per salvar a aquells porcs
per
retornar-los els cales que son nostres
perquè
ens donin pel recte,
i
camí d’agrair-los a caixa el seu polvo.

Veiem
ben lluny, pagar deutes i a més
consumim
gais com conills que copulen.
S’acosten
temps de cordar el cinturó
però
ningú ens ha dit si cal dur pantalons.

Ara
digueu: Nosaltres som així
i
fem cas a l’Huget, el Lenin del consum
(això
com es menja?)
Ara
digueu: Ens mantindrem plomats
per
sempre mes, al servei de la banca

Ara
gasteu,
Ara
gasteu,
Fins
que l’espitxeu.

(Versionant
irreverentment a Salvador Espriu, amb perdo. Segueix el text autèntic com a desgreuge)

Inici
del càntic al temple

Ara
digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè
seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltes escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues”.
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble”.

Salvador
Espriu

Parafrasejant el títol d’una novel·la de d’inoblidable Jesús Moncada, l’espectre da Fraga Iribarne, el criminal franquista coix i revellit, torna a apareixer com si encara no hagués marxat.:“Els nacionalistes s’haurien de penjar d’algun lloc”

M’és indiferent a quins nacionalistes es refereix, a diferència del bocamoll Tardá, aquest sí que ha fet matar gent, és creible quan parla de mort, és pitjor que l’executor, és l’inspirador i propietari durant el seu mandat de la “violència legitimada” que l’Estat s’atribueix en propietat i que les lleis no castiguen.

Els del seu partit, tan bel·ligerants a l’hora de condemnar intencions o amenaces, callen com aquells morts de Vitòria, vides segades abans de començar a viure, a qui va cantar Lluis Llach en una de les seves obres musical mes impressionants.

Ho recordo perfectament, aleshores vivia a L’Hospitalet de Llobregat, a la Torrassa, eren els temps de la transició, els meus vint-i-cinc anys feien la mitjana d’edat d’aquells que varen matar a Vitòria, ni ens ho crèiem que fos possible transcendir el franquisme, el nostre “entorn natural” des de que varem néixer, i encara menys que dins la somiada democràcia que deien que s’implantaria a Espanya, enllosar el segon graó del reconeixement del dret dels pobles sense estat com el nostre.

Era aleshores quan tot era possible, tot era tendre encara, la gent “bona” era bona, n’hi ha que varen entrar en política per convicció, manifestar-se era una manera de creure’s lliure i de sentir-se’n, el PSOE estava a favor de l’autodeterminació del pobles!, passaven coses que no podien passar.

Va ser un temps d’il·lusió, curt, massa curt, massa breu, ingènuament hom va enterrar el franquisme amb la dissolució de les Corts franquistes. Quedava en peu Fraga per recordar a tot amant de la llibertat, que la sociologia del país veí i del nostre a dins d’aquell, ha fet camí cap “al monte” durant molts segles, que Espanya ha estat i és “diferente” gens “deferente” i Catalunya massa “deferente”, o poruga, sense sentit de poble, amb massa comptats i baronies, ateneus, esbarts, renaixences, jocs florals, aplecs, colles, mancomunitats, voluntarismes, intel·lectuals, artistes, patums, festes majors, burgesos, anarquistes, una dissortada pàtria com diu Espriu, la pàtria dels nacionalistes que “s’han de penjar en algun lloc”.

El rot podrit del vell franquista, a qui la vida ha condemnat a viure encara amb la podridura a les entranyes, m’ha fet reviure el primer cop que vaig escoltar “Campanades a Morts” de Lluis Llach, i que encara ara em posa la pell de gallina i un ofec a la gola.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s’acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d’aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l’alè
d’aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge
desvetllí el son
d’aquells que han mort
sense tenir el cap cot.

Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l’amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres

Ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.
Vostra
raó es va desfent,
la nostra esforça,
creixent.
Les molles volen al vent,
diuen: “si no et
donen, pren”

(Tot explota, per el cap o per la pota)

Blindes la cuirassa
amb plàstics tècnics i fibra de
carboni.
Ja no és de bronze
com la del vells herois.
La vida s’ha fet…tècnica!.
La dolçor dels fruits d’antany
és edulcorant sintètic,
el perfum, ambientador,
la suor, transpiració,
el cansament, estrès.

No brandes l’espasa.
La tecla és més ràpida i eficaç,
mortal!
No vas a servir
– t’han llevat la lleva –
A qui serveixes doncs?
Per a qui treballes?
Perquè?
Per quant…?
Lliure dius?
Mira dins del teu blindatge:
el vell bronze guardava,
– al menys –
un esquelet.

25052000

Indolent, en un racó
de l’ample sala,
pacient
com qui espera l’altre vida
sense temor ni daler,
així he trobat la Tecla.

Ella m’esperava, ben segur,
-càlida amiga
de les retrobades esparses-,
amb el posat de sempre,
amb l’oferiment
de cada dia de soledat,
amb el capteniment de la veu
castigada
per les fredorades i l’abandó.

L’hi he impost les mans
per
intentar el miracle
i miraculosament m’ha respost
amb la veu de les cordes,
amatent al desig dels dits.

Ella i jo som vells amics,
vells amants aviciats,
que ens retrobem
en una mansió solitària
quan el meu amic em convida.

I, quan distret amb la resta
d’hostes
s’oblida de nosaltres dos,
fem l’amor musical
-sense el re ni el si bemoll,
muts per la descurança-
però amb l’alegria dels acords
que encara sonen
i el timbre inconfusible.
de la veu del seu pit cordat.

Així som jo
i la meva piana.

Apterigógenos,
arquípteros, ortópteros, hemípteros, coleópteros, himenópteros, dípteros, afanipteros
i lepidópteros, la classificació dels insectes

Rubén, Simón, Leví, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Adser, Isacar, Jabulón Jose i Benjamí,
els fills de Jacob, en castellá, of course.

Lusitania, Betica; Tarraconense, Cartaginense, Gallecia, Tingitanica i
Baleàrica, les provincias romanes d’Hispania

Quan talles
el corrent i funciones amb bateries és el moment de comprovar si l’electròlit
encara aguanta. I sí, aguanta, fa molts i molts anys, em va tocar estudiar amb
el pla vell que aleshores era el nou, a la privada, perquè a la pública havies
de començar el dia amb el “Cara al sol” i a la privada religiosa la cosa
quedava en una missa, que a judici dels meus pares era menys perniciosa.

Regne tolosà : Ataúlfo, Sigérico, Walia,
Teodorico , Turismundo, Teodorico II
i Alarico.

Regne arrià: Gesaleico, Amalarico (regent),
Amalarico, (rei únic),Theudi, Theudiselo, Agila, Atanagildo ,Liuva I, Liuva I i
Leovigildo, i Leovigildo.

Regne visigod (catòlic): Recaredo, Liuva II, Witérico,
Gundemaro, Sisebuto, Recaredo II, Suínthila, Sisenando, Quíntila, Tulga, Quindasvinto,
(rei únic), Quindasvinto i Recesvinto, Recesvinto (rei únic), Wamba, Ervigio, Egica,
(rei únic), Egica i Witiza, Witiza, (rei únic),
i Don Rodrigo, (el de la batalla de Wadi
Lakka o Guadalete)

Las huestes
de don Rodrigo
desmayaban y huían
cuando en la octava batalla
sus enemigos vencían.
Los vientos eran contrarios,
la luna estaba crecida,
los peces daban gemidos
por el mal tiempo que hacía.

La memòria
era una companya amb qui calia festejar -la única amb qui era permès- per aprovar,
la resta era raonament i una bona dosi de sentit comú. Hi havia altres
mancances, certament, però aleshores la memòria, exercitada a les llistes que
calia aprendre a l’escola, també em servia per recordar els números de telèfon
d’una trentena d’amics i amigues a qui podia fer, un dissabte a la tarda o un
diumenge, proposicions d’allò mes variades i interessants, i a l’inrevés.

Avui tinc
just cinc o sis telèfons al cap, si l’agenda del mòbil em traeix, si la PDA fa figa, si el Tom-Tom s’embolica,
com recuperaré els meus contactes i els meus llocs?.

No son batalletes, és només el vagarejar de la ment, amb la barbeta
tocant a terra, i la vista perduda entre les filagarses de boira que tot just
fa poc s’ha aixecat i em deixa veure el paisatge de manera avara, la llunyania és
mes a dins que a fora. I tot just trient el cap del cau ensumo que avui tampoc
plourà.

Què n’haveu fet, bona
gent, digueu
de la bondat del mon?
La vam amagar al bosc
fa temps,
que no m’estranyaria
gaire,
la vam fer fugir
núvols enlaire,
que no m’estranyaria
gens
I em sap tan greu no
veure ja,
per les places i pels
carrers,
cada moment, avui,
demà
un estol d’ocells
juganers……

Jaques Brel cantat per Dolors Lafitte, un disc “single” de
“Concentric”, 17 cms. a 45 r.p.m.de vinil, quasi prehistòric, que he anat a
cercar al fons del cau, a l’últim racó, quan m’he assabentat, entre les
cabòries de la somnolència, de l’adéu
definitiu de la Dolors.

Els vells somien poc,
els pianos son tancats i els llibres oblidats,
el gat es va morir i
el vi dolç dels diumenges ja no els torna rosats…..
I quan van pel carrer
ben agafats del braç, amb caminar de vells
és per seguir el
solet, l’enterrament d’algú mes vell encara que ells.
I oblidar si pot ser
tota una hora o un matí aquell rellotge gran
que remuga al saló,
que diu sí, que diu no, que els diu “vaig esperant”.

És
una sort arribar a vell?, si hibernem conservarem la joventut?. El desgast
físic és conseqüència del desgast mental , o viure d’estímuls és com sotmetre’s
a un tractament d’electroxocs que cada
cop ens ressusciten menys?

Els
petits cafès
que
no tenen pas
ni
conyac francès, caviar
ni foie-gras….

Els
patits cafès
que
mai s’han pintat
i
on en un racó
sempre
hi dorm un gat

Ells
ho tenen tot
Sense
tenir res…
Per
això ets feliç
Als
petits cafés

Jean Ferrat cantat per Dolors Lafitte

Si
de cafès no n’hi ha, no hi ha cafès!. Ni molinets de mà, torrats i barreges al gust son excepcionals.
L’Starbucks ens envaeix, la sisena
flota ja no cal que baixi a
terra.

El
mon canvia, el temps se’n va
però
no se’t pot pas emportar
per
retenir-te jo se com,
senzillament
dic el teu nom.
Feliç
aquell que mor d’amor….

Jean Ferrat cantat per Dolors Lafitte

Chansoniers, trovadors, Nova Cançò, paraules, més que paraules…senzillament dic el teu nom.

Vols
la vida i l’has jugada
Vols
somriure i tens un plor.
Vols
l’amor d’una vegada
quan
estimes de debò.

Però
ja saps que cada dia
te
el seu temps de llum i dol
N’has
de prendre el que en venia
Has
de rebre pluja i sol.

Voler
callar i passar de llarg.
Saber
empassar-se un gust amarg
O
cridar fort per tot arreu.
Viure
la vida a cara o creu.

(A
cara o creu, J.M. Andreu- Lleó Borrell. La Dolors i en Lluis Llach la van cantar en un
Festival de la cançó d’aquells que es feien abans, no recordo quin)

Desempolsaré
l’agulla i el plat i, si encara funciona, aquest vespre caminaré pel solc
espiral, de la perifèria cap al centre, i quan s’aixequi l’agulla i escolti en
el silenci la veu cristal·lina de la
Dolors, l’hivern se’m farà menys llarg, em remouré una mica
al jaç i em farà més mandra encara tornar del tot a la rabiosa actualitat. Potser els maëlstrom
no han estat fets per a tothom.