Cafè en gra

Què n’haveu fet, bona
gent, digueu
de la bondat del mon?
La vam amagar al bosc
fa temps,
que no m’estranyaria
gaire,
la vam fer fugir
núvols enlaire,
que no m’estranyaria
gens
I em sap tan greu no
veure ja,
per les places i pels
carrers,
cada moment, avui,
demà
un estol d’ocells
juganers……

Jaques Brel cantat per Dolors Lafitte, un disc “single” de
“Concentric”, 17 cms. a 45 r.p.m.de vinil, quasi prehistòric, que he anat a
cercar al fons del cau, a l’últim racó, quan m’he assabentat, entre les
cabòries de la somnolència, de l’adéu
definitiu de la Dolors.

Els vells somien poc,
els pianos son tancats i els llibres oblidats,
el gat es va morir i
el vi dolç dels diumenges ja no els torna rosats…..
I quan van pel carrer
ben agafats del braç, amb caminar de vells
és per seguir el
solet, l’enterrament d’algú mes vell encara que ells.
I oblidar si pot ser
tota una hora o un matí aquell rellotge gran
que remuga al saló,
que diu sí, que diu no, que els diu “vaig esperant”.

És
una sort arribar a vell?, si hibernem conservarem la joventut?. El desgast
físic és conseqüència del desgast mental , o viure d’estímuls és com sotmetre’s
a un tractament d’electroxocs que cada
cop ens ressusciten menys?

Els
petits cafès
que
no tenen pas
ni
conyac francès, caviar
ni foie-gras….

Els
patits cafès
que
mai s’han pintat
i
on en un racó
sempre
hi dorm un gat

Ells
ho tenen tot
Sense
tenir res…
Per
això ets feliç
Als
petits cafés

Jean Ferrat cantat per Dolors Lafitte

Si
de cafès no n’hi ha, no hi ha cafès!. Ni molinets de mà, torrats i barreges al gust son excepcionals.
L’Starbucks ens envaeix, la sisena
flota ja no cal que baixi a
terra.

El
mon canvia, el temps se’n va
però
no se’t pot pas emportar
per
retenir-te jo se com,
senzillament
dic el teu nom.
Feliç
aquell que mor d’amor….

Jean Ferrat cantat per Dolors Lafitte

Chansoniers, trovadors, Nova Cançò, paraules, més que paraules…senzillament dic el teu nom.

Vols
la vida i l’has jugada
Vols
somriure i tens un plor.
Vols
l’amor d’una vegada
quan
estimes de debò.

Però
ja saps que cada dia
te
el seu temps de llum i dol
N’has
de prendre el que en venia
Has
de rebre pluja i sol.

Voler
callar i passar de llarg.
Saber
empassar-se un gust amarg
O
cridar fort per tot arreu.
Viure
la vida a cara o creu.

(A
cara o creu, J.M. Andreu- Lleó Borrell. La Dolors i en Lluis Llach la van cantar en un
Festival de la cançó d’aquells que es feien abans, no recordo quin)

Desempolsaré
l’agulla i el plat i, si encara funciona, aquest vespre caminaré pel solc
espiral, de la perifèria cap al centre, i quan s’aixequi l’agulla i escolti en
el silenci la veu cristal·lina de la
Dolors, l’hivern se’m farà menys llarg, em remouré una mica
al jaç i em farà més mandra encara tornar del tot a la rabiosa actualitat. Potser els maëlstrom
no han estat fets per a tothom.