Somnis hibernats (4)
Indolent, en un racó
de l’ample sala,
pacient
com qui espera l’altre vida
sense temor ni daler,
així he trobat la Tecla.
Ella m’esperava, ben segur,
-càlida amiga
de les retrobades esparses-,
amb el posat de sempre,
amb l’oferiment
de cada dia de soledat,
amb el capteniment de la veu
castigada
per les fredorades i l’abandó.
L’hi he impost les mans
per
intentar el miracle
i miraculosament m’ha respost
amb la veu de les cordes,
amatent al desig dels dits.
Ella i jo som vells amics,
vells amants aviciats,
que ens retrobem
en una mansió solitària
quan el meu amic em convida.
I, quan distret amb la resta
d’hostes
s’oblida de nosaltres dos,
fem l’amor musical
-sense el re ni el si bemoll,
muts per la descurança-
però amb l’alegria dels acords
que encara sonen
i el timbre inconfusible.
de la veu del seu pit cordat.
Així som jo
i la meva piana.
Primer pensava que parlaves de la tecla de l’ordinador. Ara me penso que parles de la del piano. En tot cas, sempre és bo que hi hagi algú o alguna cosa a l’altra banda de la mà. Cuidat la veu i parla’ns del que vulguis. La restricció de no beure cafè i la teva hivernació alhora no les puc superar fàcilment.