Cafè en gra

Voldria, ni molt ni poc,

ésser lliure com una ala

i no mudar-me del lloc 

platejat d’aquesta cala.

Encendre el foc del pensament que vibra

i llegir només un llibre

antic

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem quan la mort ens cridi al tàlem,

creure en la fusta del rem i en la fusta de l’escàlem.

I fer tot el que fem oberts de cor i de parpelles

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament

rosa i espina;

i estimar aquest moment

i aquesta mica de vent

i el teu amor, transparent

com una aiguamarina.