Cafè en gra

Parafrasejant el títol d’una novel·la de d’inoblidable Jesús Moncada, l’espectre da Fraga Iribarne, el criminal franquista coix i revellit, torna a apareixer com si encara no hagués marxat.:“Els nacionalistes s’haurien de penjar d’algun lloc”

M’és indiferent a quins nacionalistes es refereix, a diferència del bocamoll Tardá, aquest sí que ha fet matar gent, és creible quan parla de mort, és pitjor que l’executor, és l’inspirador i propietari durant el seu mandat de la “violència legitimada” que l’Estat s’atribueix en propietat i que les lleis no castiguen.

Els del seu partit, tan bel·ligerants a l’hora de condemnar intencions o amenaces, callen com aquells morts de Vitòria, vides segades abans de començar a viure, a qui va cantar Lluis Llach en una de les seves obres musical mes impressionants.

Ho recordo perfectament, aleshores vivia a L’Hospitalet de Llobregat, a la Torrassa, eren els temps de la transició, els meus vint-i-cinc anys feien la mitjana d’edat d’aquells que varen matar a Vitòria, ni ens ho crèiem que fos possible transcendir el franquisme, el nostre “entorn natural” des de que varem néixer, i encara menys que dins la somiada democràcia que deien que s’implantaria a Espanya, enllosar el segon graó del reconeixement del dret dels pobles sense estat com el nostre.

Era aleshores quan tot era possible, tot era tendre encara, la gent “bona” era bona, n’hi ha que varen entrar en política per convicció, manifestar-se era una manera de creure’s lliure i de sentir-se’n, el PSOE estava a favor de l’autodeterminació del pobles!, passaven coses que no podien passar.

Va ser un temps d’il·lusió, curt, massa curt, massa breu, ingènuament hom va enterrar el franquisme amb la dissolució de les Corts franquistes. Quedava en peu Fraga per recordar a tot amant de la llibertat, que la sociologia del país veí i del nostre a dins d’aquell, ha fet camí cap “al monte” durant molts segles, que Espanya ha estat i és “diferente” gens “deferente” i Catalunya massa “deferente”, o poruga, sense sentit de poble, amb massa comptats i baronies, ateneus, esbarts, renaixences, jocs florals, aplecs, colles, mancomunitats, voluntarismes, intel·lectuals, artistes, patums, festes majors, burgesos, anarquistes, una dissortada pàtria com diu Espriu, la pàtria dels nacionalistes que “s’han de penjar en algun lloc”.

El rot podrit del vell franquista, a qui la vida ha condemnat a viure encara amb la podridura a les entranyes, m’ha fet reviure el primer cop que vaig escoltar “Campanades a Morts” de Lluis Llach, i que encara ara em posa la pell de gallina i un ofec a la gola.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s’acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d’aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l’alè
d’aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge
desvetllí el son
d’aquells que han mort
sense tenir el cap cot.

Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l’amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres