Cafè en gra

Del cafetar al bloc, la mòlta és cosa vostra

Publicat el 15 de març de 2008

Somnis hibernats (6)

Blindes la cuirassa
amb plàstics tècnics i fibra de
carboni.
Ja no és de bronze
com la del vells herois.
La vida s’ha fet…tècnica!.
La dolçor dels fruits d’antany
és edulcorant sintètic,
el perfum, ambientador,
la suor, transpiració,
el cansament, estrès.


No brandes l’espasa.
La tecla és més ràpida i eficaç,
mortal!
No vas a servir
– t’han llevat la lleva –
A qui serveixes doncs?
Per a qui treballes?
Perquè?
Per quant…?
Lliure dius?
Mira dins del teu blindatge:
el vell bronze guardava,
– al menys –
un esquelet.

25052000

  1. No te’n refiïs de la gramàtica: és molt traidora.
    Les paraules mal dites i mal escrites són una càrrega en profundidat als sentiments.
    Poques paraules m’han impactat tant com l’ús que fa Antònia Vicens a la novel·la FEBRE ALTA (em pens que és d’Edicions 62) de la paraula ‘canavera’.
    N’Antònia Vicens té un ús de registres brutal. Et costarà molt trobar qui la superi. Quan llegeixis aquest llibre, veuràs que ‘canavera’ és un espai de mínima expressió energètica (la bombolla, ja hi som) que té prou força per desfermar un allau. L’economia i la contenció no són sinònims de pobresa.
    El darrer llibre que ha publicat aquesta escriptora és UNGLES PERFECTES, a Proa. De tot d’una varen sortir quatre crítiques i quatre cosetes. Però, què se n’ha fet d’aquest llibre?
    Crec que la literatura catalana està en mans de sobrats i d’irresponsables.
    Me’n vaig a fer feina 2 hores a Viacrucis, perquè ara no puc despertar el personal movent mobles per fer dissabte. Encara rebria.
    Petons.
    No vull que estiguis trist. Els teus últims poemes són tristois.
    Smuc, smuac.
    X

    Respon

  2. Per què hem de renúnciar  ?? Encara existeix la canavera de bronze.

    La sisena prosa ritmica dels teus somnis hibernants és tristota, na x té raó.
    Moments, instants, amics, canvis, o com en aquest moment escoltant el violí insigne i profund de’n Nigel Kennedy. Definitivament el meu blindatge és de bronze.
    Cuida’t.
    Respon

  3. A mi que m’ha agradat el teu lacònic epitafi a l’home tecnològic, desposseït de la cuirassa de l’heroi i del llenguatge de les coses pel seu nom. Qui sap si ha esdevingut tan feble, perquè li han robat fins i tot l’ossada. Feliç dia, si surts del cau. I tant sí com no, t’he duc una flor:
    “Entre la flor collida
    i la donada
    l’inexpressable no-res”
    La flor es perible, però la seva olor i el desig de benaurança poden ser immarcescibles. Bon dia i vigila, ningú ha de gosar llevar-te l’ossada.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Politons per josepselva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent