S’ha acceptat socialment que no és bo que els polítics es perpetuïn als càrrecs, que convé limitar els mandats. Hi ha països que ho fan. En altres casos, són els mateixos candidats que anuncien que se l’imposaran ells mateixos, aquest límit. M’estranya que aquest principi estigui tan arrelat a la política i, en canvi, no
Uns professors de la Harvard Business School han estudiat durant un decenni els hàbits de treball de més de 200 persones. De les moltes conclusions que poden extreure’s d’aquesta exhaustiva investigació, n’hi ha una que caldria tenir present en aquests moments en què es reclama l’increment de la productivitat i, alhora, la màxima creativitat: la
La nova ministra de Medi Ambient, Rural i Marí, Rosa Aguilar, s’ha quasi estrenat acudint a la Cimera de Cancún. La Unió Europea fa temps que va acordar que, passés el que passés amb els acords internacionals, arribaria al 2020 havent reduït un 20% de les seves emissions respecte del 1990. Ara bé, també va
L’any 2003 va esclatar l’escàndol Parmalat. Aquesta empresa, que havia estat un exemple citat sovint, tenia un deute de més de 14.000 milions d’euros. Com que els comptes en reflectien menys de 2.000, el forat era enorme. Els directius, començant pel seu propietari Calisto Tanzi, havien manipulat els llibres perquè no se sabés. En la
Wikileaks va néixer amb la voluntat de desemmascarar les pràctiques abusives dels governs, especialment dels països sense democràcia real. El seu èxit ha arribat, però, quan ha filtrat documentació dels Estats Units. Els seus partidaris l’aplaudeixen perquè la seva gesta representa un guany de transparència que hauria de consolidar els valors democràtics. Tanmateix, Wikileaks és
Al Regne Unit, ha començat la purdà. Aquest mot –que prové de l’antic persa pardaa– es referia originàriament a la cortina que separa les dependències femenines de les masculines. És conegut que, en aquella civilització, ni els homes podien veure com vivien les dones ni aquestes podien ficar-se en els afers masculins. La purdà era,
Les picabaralles internes distreuen i impedeixen executar les estratègies i els plans de moltes organitzacions de tota mena. Aquesta, si més no, és la justificació que sol donar-se per a explicar el desgavell i la inoperància que mostren. És una afirmació tan generalment assumida que costa de contradir-la. De totes maneres, jo estic força persuadit
Fa un decenni circulava un manament sagrat de la comunicació política: un programa electoral ha de constar de no més de deu idees, expressades en un màxim de deu paraules i comprensibles per a un nen de deu anys. I va fer forat. Ningú no es va adonar que els nens de deu anys no
Comencen a abundar les declaracions sobre la recuperació econòmica, que arribarà abans del que era previst. D’immediat, s’afegeix que, malgrat això, l’atur durarà molt més temps, que costarà crear llocs de treball, que trigarem anys a tenir els mateixos nivells d’ocupació. Quan sento aquesta mena de declaracions, em pregunto en quin món viuen els que
Ahir, el Sol i la Terra es trobaven a la menor distància anual. Passa sempre a principis de gener. Alguns mitjans de comunicació en donaven compte i ens il·lustraven que, tècnicament, aquest fenomen es diu perigeu. L’erraven, però. De fet, se’n diu periheli. El perigeu és el punt de màxim acostament d’un astre a la
Fa poc, Obama ha anunciat la seva presència a la cimera de Copenhaguen. Es veu que hi anirà amb un decidit compromís de reducció de les emissions dels Estats Units. Molta gent s’ha sentit reconfortada, alleujada, com si ara aquesta cimera ja desnonada recuperés la possibilitat d’èxit. No m’agrada aigualir la festa, però, tanta alegria
Si una cosa queda clara de la tortuosa i, sovint, esperpèntica tramitació del recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut és que aquesta presumpta inconstitucionalitat no és gens evident. Si ho fos, els magistrats s’haurien posat d’acord de seguida. En canvi, cadascú ho veu d’una manera diferent i els arguments dels uns no convencen els altres. Aquesta és,
Un home ha estat absolt per un jurat popular d’haver cremat viva la seva parella, malgrat que el fiscal demanava vint anys de presó. Ell sempre s’havia declarat innocent i, ara, el jurat no ha trobat proves incriminatòries. S’ha passat tres anys a la presó –amb caràcter preventiu– per un delicte de què ara és
A l’Edat mitjana es practicava el Judici de Déu. Partint de la premissa que Déu protegiria els innocents, els acusats eren obligats a tocar ferros roents o a submergir part del cos en aigua bullent. Si aquesta pràctica salvatge no els ocasionava cap lesió, és que Déu els protegia i, en conseqüència, eren innocents. Lògicament,
En un país desconcertat, un jutge va muntar una operació d’aquelles pensades per a les càmeres i va fer detenir càrrecs públics, excàrrecs públics i empresaris. El sol fet que fossin detinguts ja va crispar els ànims de molta gent, que els insultava i en demanava un càstig edificant. Quan els van imputar, els seus