Diletant i dissonant

Fa poc, Obama ha anunciat la seva presència a la cimera de Copenhaguen. Es veu que hi anirà amb un decidit compromís de reducció de les emissions dels Estats Units. Molta gent s’ha sentit reconfortada, alleujada, com si ara aquesta cimera ja desnonada recuperés la possibilitat d’èxit. No m’agrada aigualir la festa, però, tanta alegria mostra una escassa memòria històrica.

Situem-nos a l’any 1992. Fou a Rio que, entre altres documents rellevants, va establir-se el Conveni sobre el Canvi Climàtic. Entre els activistes més destacats, Al Gore. Tanmateix, ni ell ni Clinton van aconseguir d’implantar un programa seriós i compromès de lluita contra el canvi climàtic als Estats Units. Obama ho duia en cartera a la seva campanya electoral. Ja al càrrec, va manifestar que el seu país aniria a Copenhaguen amb els deures fets –és a dir, amb una legislació que fixés els objectius i els mecanismes de reducció. En canvi, només hi anirà amb una intenció.

Vet aquí la possible connexió amb la llei electoral catalana. Els problemes d’Obama per a disposar d’una estratègia de lluita contra el canvi climàtic són fruit del sistema electoral nord-americà, molt sovint posat com a exemple de connexió entre polítics i ciutadans.

No dubto que l’existència de circumscripcions que escullen un sol representant fa que hi hagi una relació més directa dels candidats –i dels electes, esclar– amb els seus votants i que això augmenta el sentiment de proximitat de la política als interessos i les necessitats de la gent. Sens dubte, és positiu, però també cal tenir en compte el seu costat fosc: aquesta proximitat es transforma en una perillosa dependència.

I això és el que li passa a Obama amb el canvi climàtic –com li passa en tantes altres iniciatives que ha volgut dur a la pràctica. No pot reunir la majoria suficient per a aprovar els seus projectes perquè ha de negociar amb tots els senadors –un centenar– i amb tots els membres de la Cambra de Representants –un total de 435. Quan n’hi ha algun que no veu clar que donar suport a la iniciativa presidencial li reporti beneficis a la seva circumscripció, es planta –o vota en contra encara que militi al Partit Demòcrata o posa un preu alt, en forma de compensacions locals, per a donar el seu sí. Per això, les iniciatives sobre el canvi climàtic no han prosperat fins ara. En definitiva, els interessos locals –sovint miops– han prevalgut sobre l’interès comú. I no té per què canviar després que Obama enlluerni el món amb un vibrant discurs a Copenhaguen. Probablement convencerà a tothom excepte a aquells que, al seu país, hauran de ratificar les mesures que anunciï.

És noble advocar perquè hi hagi més connexió, més identificació fins i tot, entre elector i electe. Tanmateix, és ben evident el risc de bandejar l’interès general, el bé comú, en ares de conservar l’estima de la pròpia parròquia –sovint negant-se a avalar mesures que algú interpreta com a perjudicials, ho siguin o no.

Per culpa de la seva llei electoral, Obama no ha aconseguit fer aprovar, entre moltes altres iniciatives, una estratègia de lluita contra el canvi climàtic. Aquesta mateixa llei, aplicada a Catalunya, hauria paralitzat el poc que no s’ha paralitzat sol.

Per això, a tots aquells que tenen la missió de revisar la nostra llei electoral –amb l’ingenu error de creure que té a veure amb la desafecció–, els pregaria que busquin una solució que garanteixi que el bé comú, l’interès general, queden preservats com a objectiu principal de la tasca parlamentària i governamental. Al capdavall, sense bé comú, sense interès general, no hi ha nació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!