En realitat manen els mateixos partits i polítiques bipartidistes en diferents cares com passa als Estats Units.
S’ha acceptat socialment que no és bo que els polítics es perpetuïn als càrrecs, que convé limitar els mandats. Hi ha països que ho fan. En altres casos, són els mateixos candidats que anuncien que se l’imposaran ells mateixos, aquest límit.
M’estranya que aquest principi estigui tan arrelat a la política i, en canvi, no es reclami el mateix en tants altres àmbits. Si un polític, per bé que ho faci i per capaç que sigui de tornar a guanyar les eleccions, ha de tenir limitats els seus mandats per “higiene democràtica”, per què no hauríem d’exigir que s’apliqui el mateix principi, per exemple, als gestors d’organismes (culturals, sobretot) que són finançats amb cabals públics?
Si l’argument que ho fan molt bé no és aplicable a aquells que se sotmeten periòdicament a la voluntat de les urnes, per què ha de ser vàlid en aquells que són designats sense aquest escrutini cívic? Per què s’han de fer tants escarafalls si se’n canvia algun?
Que hi hagi un alt nivell d’exigència en els polítics és imprescindible, però que es vulgui generalitzar una mena d’excepció en tots els altres servidors públics és poc explicable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!