Un home ha estat absolt per un jurat popular d’haver cremat viva la seva parella, malgrat que el fiscal demanava vint anys de presó. Ell sempre s’havia declarat innocent i, ara, el jurat no ha trobat proves incriminatòries. S’ha passat tres anys a la presó –amb caràcter preventiu– per un delicte de què ara és declarat innocent. Tres anys a la presó! I, a aquesta pèrdua de llibertat, cal sumar-hi la ignonímia pública de ser considerat un assassí.
He rescatat la notícia dels fets (10 d’octubre del 2006). El titular era: “Crema viva la seva parella, embarassada de 4 mesos”. S’afirma que va ruixar la dona amb parafina líquida, que va intentar suïcidar-se –quan ara es reconeix que les ferides foren causades per l’intent de salvar la vida de la seva dona. En cap moment, apareix una ombra de dubte. Al contrari, s’elaboren teories que justifiquen plenament que sigui responsable dels fets.
Al capdavall, si el detenen deu ser culpable, oi? I que el fiquin a la presó durant tres anys a l’espera de judici ja li està bé perquè s’han de tenir poques contemplacions amb els maltractadors, oi? I si, al final, resulta que no és així, què hi farem? Són coses que passen; no ens hi capfiquem. I no cal esperar que periodistes, comentaristes, càrrecs públics, veïns…, que van condemnar-lo públicament i, com ha indicat el jurat, erròniament, es disculpin. Acusar és un acte impune, amb independència del mal que faci.
Ai, que poc que estimem la llibertat! Ai, que poc que ens creiem els drets civils!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!