Diletant i dissonant

Si una cosa queda clara de la tortuosa i, sovint, esperpèntica tramitació del recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut és que aquesta presumpta inconstitucionalitat no és gens evident. Si ho fos, els magistrats s’haurien posat d’acord de seguida. En canvi, cadascú ho veu d’una manera diferent i els arguments dels uns no convencen els altres. Aquesta és, al meu entendre, una de les qüestions més rellevants i, alhora, més poc considerades del procés.

Davant aquesta manca d’evidència, cal preguntar-se quina és la solució més genuïnament democràtica. Que el tribunal faci alguna mena d’acord que miri de reunir una majoria suficient o que, davant la disparitat de criteris jurídics, cedeixi la “responsabilitat” a qui, en última instància l’ha de tenir, el poble sobirà?

No estem parlant d’un recurs contra un decret autonòmic que el govern central considera que envaeix les competències d’algun ministeri. Estem parlant d’un text emanat de la sobirania popular a través del Parlament de Catalunya, pactat per la sobirania popular a través de les Corts espanyoles i ratificat per la sobirania popular a través d’un referèndum.

Si, com diuen, el Tribunal Constitucional és el cor de la democràcia, esdevé imprescindible que estigui format per demòcrates. I un demòcrata, davant una falta tan palmària de criteri jurídic clar, només té una opció legítima: sotmetre’s a la voluntat del poble. O és que no està al servei d’aquest?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!