Duran Lleida ha plegat. Ell mateix ha ofert les millors pistes per a entendre l’ocàs d’Unió en l’últim discurs. És lògic que mostri convicció en les seves idees, però també deixa traslluir que són els altres els equivocats, que ha perdut per no regalar l’oïda dels votants, per no cedir en els plantejaments. Aquest estil
Colgat entre els milers de mots del nostre diccionari, n’hi ha un que convindria rescatar: alacritat. Segons la definició oficial, aquest substantiu designa la promptitud volenterosa a fer alguna cosa. Tinc la sensació que portem un temps instal·lats justament en l’alacritat, en els dos trets que la configuren: promptitud i volenterositat. En massa moments, m’ha
Amb la decisió final de la CUP –la més còmoda de les possibles–, s’ha fet evident allò que s’augurava fa mesos: que el procés cap a la independència tal com estava plantejat havia arribat als seus límits, clarament insuficients per a l’objectiu sobiranista. La mobilització social i política ha estat extraordinària, exemplar i admirable, però
Perplexitat. Aquest era l’estat de la majoria de persones que van seguir amb interès l’assemblea de la CUP del 27 de desembre. Que hi hagués un empat final a 1.515 entre els partidaris i els contraris a donar suport a la investidura del president Mas fou tan inesperat que, ràpidament, van suscitar-se tota mena de
Portem anys sentint-nos dir que el sobiranisme desplaça empreses fora de Catalunya i ens allunya les inversions. Les estadístiques ho desmenteixen, però la persistència en l’acusació i la manipulació barroera de dades fan que algunes persones, especialment crèdules, n’estiguin convençudes. Per aquest motiu, trobo especialment rellevant una notícia que no ha merescut tanta atenció: grans
Un dèficit col·lectiu de les societats modernes és el sentit matemàtic: cada dia es poden constatar afirmacions que fan destacats polítics o periodistes que denoten una incomprensió de les dades disponibles. Aquesta mena de discalcúlia ens condueix a interpretacions errònies o esbiaixades que serien anecdòtiques si no sustentessin, com fan, la presa de decisions. Les
S’han fet públics els resultats d’un llarg estudi de l’Agència de Medi Ambient dels Estats Units sobre els impactes de la fracturació hidràulica en les reserves d’aigua del país. Ràpidament, un portaveu de l’Institut Americà del Petroli ha destacat que l’estudi confirma el que ells ja deien: que la controvertida tecnologia és ambientalment segura.[1] Tanmateix,
La gran operació judicial contra la FIFA per suborns i altres tripijocs no ha causat sorpresa. És un d’aquells escàndols que tothom sap que pot esclatar. Hi havia massa coses en el funcionament de la FIFA que feien mala olor. Diuen a Espanya que cuando el río suena, agua lleva. Jo no sóc tan malpensat
Les continuades revelacions sobre polítics amb diners sospitosos a l’estranger crea un ambient desfavorable als matisos i a les precisions. En ares, però, d’una societat més democràtica i, en conseqüència, menys corrupta, convé distingir molt bé de què parlem quan parlem d’aquests temes. Intento, doncs, fer aquest exercici: Hi ha 180 mil espanyols amb diners
Després que un noi de tretze anys irrompés al seu institut a Barcelona i matés un professor, era inevitable que s’encetés un debat sobre el model educatiu. En calent, el ministre de l’Interior va demanar una reflexió sobre els valors que s’inculquen als joves –una petició sorprenent atès que els valors que es desprenen de
Fa poques setmanes, TVE estrenava un nou programa de varietats per a cobrir els vespres del dissabte. El títol era horrible (Alfombra Roja Palace) i el contingut, també. Al cap d’un mes, ja l’ha cancel·lat. El motiu argüit són els baixos índexs d’audiència. La concepció del programa no era original; repetia una fórmula coneguda, oferta
Nego la major: que el següent pas en el procés cap a la independència sigui la convocatòria d’eleccions al Parlament. Admeto que és una idea que s’ha instal·lat en els dirigents polítics, en els líders del moviment cívic i, sobretot, en els opinadors mediàtics. De totes maneres, continuo discrepant d’aquesta premissa –poc fonamentada al meu
Avui fa 300 anys els defensors de Barcelona es rendien a les tropes borbòniques; ja no podien resistir més davant una derrota inevitable. La rendició es va pactar, però els seus termes no foren respectats. Els vencedors van faltar a la seva paraula. D’aleshores ençà, s’ha convertit en una constant l’incompliment per part dels governs
Torna a haver-hi moviment a l’Ebre. El Pla de Conca que han decidit les autoritats espanyoles fa que es recuperin del traster pancartes i samarretes d’aquella gran mobilització contra el Plan Hidrológico Nacional impulsat per l’últim govern Aznar. Moltes semblances i una gran diferència: la posició del govern de la Generalitat i de la formació
L’estat propi, la independència, no és només un projecte polític. També és un projecte econòmic. I, per aquest motiu, no podem concebre la Catalunya futura pensant només en les estructures polítiques. També hem de pensar en les seves estructures econòmiques. Òbviament, les polítiques econòmiques del nou estat seran determinades, en cada moment, pel Parlament, d’acord