Diletant i dissonant

Ahir, el Sol i la Terra es trobaven a la menor distància anual. Passa sempre a principis de gener. Alguns mitjans de comunicació en donaven compte i ens il·lustraven que, tècnicament, aquest fenomen es diu perigeu. L’erraven, però. De fet, se’n diu periheli. El perigeu és el punt de màxim acostament d’un astre a la Terra, mentre que el periheli és el punt de màxim acostament d’un astre al Sol. En el sistema solar, la Terra gira al voltant del Sol i, per tant, és aquella que s’acosta a aquest i no a l’inrevés.

No és d’astronomia, però, que va l’ apunt, sinó de la percepció dels moviments relatius. Confusions com aquesta es donen en molts altres terrenys. Em referiré a un: la desafecció política.

Des de totes bandes ens arriben els missatges de preocupació: la gent s’allunya de la política, dels polítics, i cal fer alguna cosa per a recuperar-ne l’interès i el crèdit. És el mateix que dir que ahir era el perigeu, que el Sol s’havia acostat a la Terra. És assumir que la política és el centre sobre el qual orbita la societat i que és aquesta que s’hi acosta o se n’allunya.

No seria més raonable veure-ho al revés? No seria més sensat entendre que és la política la que ha d’orbitar al voltant de la societat i que, per tant, són les decisions –en poc– i les actituds –en molt– dels polítics les que determinen la distància existent? Al capdavall, el vell lema segons el qual els polítics estan al servei de la societat així ho indica.

Que la política orbiti al voltant de la societat no significa que s’hagin de prendre decisions a cop d’enquesta, que els partits renunciïn a mostrar un projecte de futur, que s’identifiqui l’acció de govern amb una gestió tecnocràtica dels afers comuns… En absolut, els partits han de tenir ideari, han d’oferir propostes, han d’exercir lideratge… La gran diferència està en dos elements.

Primer, en quines són les qüestions que estructuren l’agenda política. Consisteixen a barallar-se per la llei electoral, les vegueries, l’aprimament de l’administració o els tecnicismes pressupostaris –temes d’interès quasi exclusiu dels polítics– o, en canvi, s’aborden de debò la disponibilitat de crèdits, la degradació de certs barris, el funcionament del transport públic o una millora palpable del mercat laboral –aspectes que neguitegen molt més els ciutadans?

Segon, quin tipus de relació s’estableix amb la gent, les empreses o les entitats. Se’ls escolta o se’ls predica? Se’ls acompanya o se’ls coarta? Se’ls té en compte o se’ls ignora? Se’ls considera el subjecte de l’acció política o l’instrument d’accés al poder?

En definitiva, mentre l’expectativa de combatre la desafecció busqui un perigeu en comptes d’un periheli, la distància s’eixamplarà en comptes d’escurçar-se.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!