L’any 2003 va esclatar l’escàndol Parmalat. Aquesta empresa, que havia estat un exemple citat sovint, tenia un deute de més de 14.000 milions d’euros. Com que els comptes en reflectien menys de 2.000, el forat era enorme. Els directius, començant pel seu propietari Calisto Tanzi, havien manipulat els llibres perquè no se sabés. En la causa judicial oberta, han afirmat que els seus principals creditors, Bank of America i Citigroup, ho sabien de forma tàcita i que això no va obstar que emetessin bons de l’empresa per mirar de fer negoci amb els inversors confiats. L’esquema sembla calcat de la història recent grega: el govern anterior havia manipulat les xifres perquè l’enorme endeutament públic no fos conegut, alguns bancs l’havien ajudat –animat, fins i tot– a fer-ho i les agències de qualificació del deute avalaven la bondat dels bons del país. Una gran conxorxa per a falsejar la veritat en ares a treure’n rèdits particulars –des de mantenir-se al poder fins a guanyar diners amb operacions de risc ocultat.
Ara, als directius de Parmalat els ha caigut una sentència que molts qualifiquen d’exemplar: penes de presó –que, en alguns casos, arriben a catorzen anys– i una multa de 2.000 milions d’euros que han de pagar solidàriament. Si la direcció d’una empresa altera la comptabilitat per fer veure que va millor del que va i així enganyar els inversors mereix un càstig que va més enllà de la ignonímia, per què els membres d’un govern que actuen igual i menen el seu país a la ruïna, se’n surten amb una mera derrota electoral?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!