Les recents revoltes juvenils d’Atenes i altres ciutats gregues feren tornar a l’actualitat els mateixos interrogants que sorgeixen cada vegada que es donen episodis de violència social. Tots els experts hi busquen alambinades explicacions sobre les causes socials, els valors morals… Acabo de llegir, per exemple, la reflexió que en fa un reputat filòsof, autor
Quan passi aquesta crisi, res no serà com abans. Això ens diuen i ens ho hem de creure: al capdavall, la història econòmica demostra que les crisis profundes comporten canvis rellevants en el funcionament de la societat i de l’economia. Tanmateix, davant el devessall de canvis dràstics que ja ens anuncien, faríem bé de recordar
Tardà, diputat d’ERC, deixa anar “Mori el Borbó!” en un acte reivindicatiu de les joventuts del seu partit. I què? Fraga, senador del PP, respon a una pregunta, en un ambient desimbolt, que penjaria els nacionalistes per cert lloc. I què? Tots dos expressen les seves idees polítiques fent servir el llenguatge del carrer. Ni
David Friedman, un dels principals teòrics de l’anarcocapitalisme –encara que se’l sol presentar com a fill de Milton Friedman–, carrega contra les intervencions públiques en l’actual crisi financera. Segons la seva ideologia econòmica, això serà enormement perjudicial a la llarga. No és estrany que ho digui: els seguidors d’aquest corrent estan contra l’existència de l’estat
La primera gran mentida de l’actual crisi és que era imprevisible. És cert que aquesta afirmació la fan els que no la van preveure i que, en comptes de reconèixer la seva ceguesa, la generalitzen. Així, ens diuen que no és que ells no la veiessin venir; és que ningú no ho va veure. Ergo,
Ara fa setanta anys que, aprofitant la nit de Halloween, Orson Welles va dirigir una versió radiofònica de La guerra dels mons. Emesa per la CBS, que tenia una àmplia cobertura, fou una interpretació tan ben executada que molts oients van creure que es tractava de la narració en viu d’una invasió real d’alienígenes. I
Carregats d’assignatures i concentrats els exàmens en uns pocs dies, la majoria d’estudiants universitaris de la meva època estudiàvem per a aprovar. És a dir, no ho fèiem per a aprendre sinó per a obtenir una nota suficient (suficient d’acord amb les expectatives de cadascú). Per això, la nostra manera d’enfocar cada assignatura depenia del
Hem d’incrementar la productivitat! Els ministres del ram ens reiteren amb freqüència aquest missatge. En productivitat, estem a la cua d’Europa i això no sembla gaire bo. Deuen tenir raó, però, ben mirat, com poden insistir-nos tan sovint en aquesta exigència quan molts serveis públics són una font constant d’improductivitat? No dic que els funcionaris
M’alegro que hagin concedit el Nobel a Paul Krugman: és un vell conegut. No, no tinc el gust d’haver coincidit o parlat mai amb ell, però hi tinc aquella familiaritat que dónes als autors de llibres que t’han marcat intel·lectualment, que han exposat una idea que ha il·luminat el teu particular camí. D’ell, vaig aprendre
Kosovo va fent passos per a tenir una independència plena: ara acaba d’entrar en vigor la seva Constitució. Me n’alegro. Tots els pobles que vulguin ser independents haurien de tenir l’oportunitat de ser-ho. Per aquest motiu, no m’agrada aquesta Constitució tot just estrenada. Almenys el seu article primer, que proclama Kosovo una república democràtica i
Que hi ha càmeres arreu és un fet que coneixem i que ignorem alhora. Ho coneixem perquè és públic i notori que estan presents a edificis públics, empreses, transports… Ho ignorem perquè continuem vivint i comportant-nos com si no hi fossin. La seva implantació s’ha justificat amb arguments de seguretat. És la propaganda del metro
Els ciclistes urbans reconeixen que haurien d’anar per la calçada, però no s’hi senten segurs, no estan prou protegits dels cotxes, els autobusos o les motos. I, en cas de topada, tenen les de perdre. Per això, n’hi ha que prefereixen anar per la vorera, amb els vianants. Allà, en cas de topada, tenen les
Un document de la CDU alemanya, proposant la creació a aquell país d’una mena de Consell Nacional de Seguretat, ha encetat una de les típiques polèmiques polítiques. Reaccions contundents i alarmades dels altres partits polítics, posicionaments ràpids –segons els patrons ideològics– dels mitjans de comunicació i, davant la magnitud de la reacció, relativització de tot
Per què la popularitat de Nicolas Sarkozy cau en picat? Per què, a l’any de la seva “coronació”, ha passat del 65 al 36% de suport? Per una regla essencial de la política: el grau de desencís que provoques és proporcional al grau d’esperança que havies suscitat.
M’agrada llegir articles de fons, d’opinió, de diaris i revistes. Se’n publiquen, però, molts més dels que sóc capaç de seguir. En conseqüència, s’imposa la tria i, per tant, la selecció d’uns criteris per a efectuar-la. Quins regeixen en el meu cas? En tinc tres. Primer. Prefereixo llegir els que no pensen com jo, els