Potser un dels últims exponents d’allò que podríem dir l’ofici de traginer ja sigui transportant ferralla, mobles vells o productes dels hortals propers cap a llocs també propers dels barris perifèrics de la gran, prospera i sempre creixent Barcelona, que els urbanistes de torn ja sabien molt bé com allargar les obres públiques o de
Des d’un comunitari televisor, segur que les aventures del “Kung fu, pequeño saltamontes”, no els passarien desapercebudes aprenent així les lliçons justicieres del popular heroi televisiu de l’època, que anava pel món defensant-se d’injustícies socials mentre cercava el germà fugit acusat de ser (sense presumpció d’innocència perquè algun espavilat li va encolomar el mort), l’autor
El PA!, segurament l’aliment més prolífer en les llars del poblat tal qual ho era també en moltes altres de la ciutat, la diferencia, potser la trobaríem en el fet que unes nenes l’anaven a cercar al forn amb la característica bossa de roba pel pa que a elles no els calia com tampoc –
L’enginy innat del joc de carrer: bicicleta mancada de frens i neumàtics, caixa de fullola pel transport de fruita damunt les quatre rodes d’un desballestat petit cotxe de bebè i un dinamisme innat de jugar plegats, tenint cura un dels altres, els bastava per ser feliços dins d’aquell territori seu on, tal vegada, encara no havien après
El noble animal suportava estoicament les jogasseres manetes, tots plegats semblaven conscients de la mútua dependència per sobreviure en un espai hostil que, no cal dir, dignificaven amb la innocència de ser nens i amics que alhora se sabien útils a la comunitat sense oblidar allò que devia ser-los més important, sentir-se estimats.
On la ciutat canvia de nom, Barcelona, dècada dels 7O, copiant una definició exacta d’en Paco Candel http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Candel_Tortajada El joc de “la taba” potser era l’últim fins a arribar al joc del matrimoni de feia temps concertat.