Aquest matí mentre esmorzava a la cuina de casa, he mirat el calendari que tinc penjat darrera la porta i he recordat que enguany Sant Jordi cau en dissabte Sant. O sigui que aquest any celebrem dos festes en una: tenim un Sant Jordi Sant. Sembla que el sector del llibre no esta massa content.
Aquest matí he passat per Saltamartí llibres, la llibreria estava mes ordenada que mai, no hi havia ni un bri de pols enlloc, lluïa tot tant que semblava que estàvem sota una llum nuclear. Sembla ser que diumenge els de Saltamartí varen fer inventari i van netejar la llibreria a fons… Tafanejant -que és la
Ja fa dies que vaig a Saltamartí com un voltor, a rondar per detectar les novetats de Sant Jordi que comencen a arribar llustrosetes. Observo com fan lloc per als llibres que estan a punt de caure, i em ve salivera; miro amb llàstima els que crec que seran sacrificats de manera imminent… El mercat
“Els mobles d’aquesta estada també participen d’una tràgica quietud; com vells paralítics resignats, romanen en llur lloc amb una actitud enguerxida de cosa inútil”. Prudenci Bertrana ens regala aquesta descripció que deixa amb la boca oberta. I en vull més. M’empasso Josafat en un moment (ja m’ho havia advertit la meva cunyada: són 100 pàgines
A l’últim post em preguntava perquè en castellà s’escriu “un” ama de casa i demanava si algun filòleg em podria aclarir la raó d’això que sembla una anomalia. I la meva cunyada, que en sap un niu, em va contestar ràpidament. Us copio el seu text, tal com es diu ara, FYI (que no té
“Nos estamos anegando. Los sentimientos, densos y pegajosos y empalagosos como esa maldita miel irlandesa que Jonathan toma con biscotes suecos, están filtrándose e indundándolo todo“. Això és un fragment del Diario de un ama de casa desquiciada, de Sue Kaufman. Un llibre que segons sembla va sacsejar consciències quan es va publicar el 1967
Sembla que la beneïda fresqueta d’aquest matí ha fet recordar a molta gent que l’escola comença la setmana que ve, i han anat en massa a la Saltamartí a reclamar els llibres de text pendents; fins i tot alguns han fet avui l’encàrrec, amb cara de mal d’estómac (per la mala consciència). La barricada d’arxivadors
Seguint el tòpic (o no és un tòpic?), mentre llegeixo l’últim llibre de l’Empar Moliner, No hi ha terceres persones, m’agafen ganes de prendre un bon còctel, que sembla que una cosa porta a l’altra. Però no tinc destil·lats de cap mena a casa, només mitja cervesa sense alcohol (esbravada) i salsa Perrins (es posa
Faré una confessió. A part de tafanera a la meva llibreria preferida, a part de lectora obsessiva, tinc una altra relació amb els llibres: un dia vaig acompanyar un escriptor mediàtic el dia de Sant Jordi. Aquell dia vaig veure com funciona tot el tinglado: les editorials mobilitzen els editors de renom, els editors jovenets
Jo no era de doblegar pàgines –em semblava espantós, gairebé pitjor que rosegar un boli– i ara ho començo a fer (això de les pàgines; mossegar bolis mai!). No sé per què, i a l’hora que és no em veig en cor d’improvisar una teoria enginyosa. La qüestió és que hi ha un llibre que
Per Sant Jordi em va caure el nou Montalbano, La pista de sorra. Conec gent que diu que psè, que les històries sempre són iguals, que vista una vistes totes, etc. D’acord, no és gaire innovador (molt més previsible era en Perry Mason, i ja no diguem la Fletcher, i mira com triomfen). Però és
Continuo saturada de feina. Deu ser per això que, enlloc de llegir un llibre, en picotejo quatre. Així tinc la sensació que no estic concentrada en res més que en la feina, que la resta són momentets (de fet és cert: només llegeixo quan el raspatllo les dents, els deu minuts abans de caure adormida,
–Veig, veig!–…–Has de dir: “què veus?”.–Jo el que veig és una padrina que es pensa que tinc tres anys! –Ai, perdona, tens raó. Vols llegir una mica?–No, llegeix-me tu, que tinc mal de cap. Alguna cosa divertida, eh? –Que estàs en crisi?–Com?–Res, res… Contes per telèfon?–Sí!!! Que orgullosa que estic del meu fillol. Fins i
Ja sé que és com afirmar que Blade runner psè, o que Lost què vols que et digui… o sigui, que gairebé és delicte, però la veritat és que em costa entendre la passió que desperten llibres com Tokio blues o El meu amor Sputnik. Aquests drames amb gent aïllada, reprimida, sofrent… aquesta lentitud pròpia
Fullejo els 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. Com passa sempre a Ara Llibres, la idea és molt més bona que la realització. En aquest cas, massa cançons, pocs poemes. I a més, hi diu: “Què li darem a n’el Noi de la Mare? Què li darem que N’HI sàpiga bo?”.