Per Sant Jordi em va caure el nou Montalbano, La pista de sorra. Conec gent que diu que psè, que les històries sempre són iguals, que vista una vistes totes, etc. D’acord, no és gaire innovador (molt més previsible era en Perry Mason, i ja no diguem la Fletcher, i mira com triomfen). Però és que jo hi suco pa, amb en Montalbano. M’agrada el personatge i la seva trepa; pagaria el que fos per trobar la trattoria de l’Enzo i contractaria l’Adelina ara mateix perquè em deixés menjars deliciosos a la nevera; les històries m’agraden i en Catarella sempre em fa riure.
O sigui que per molts anys a en Montalbano (i al seu traductor Pau Vidal)!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Absolutament d’acord. Entre d’altres coses m’he fet un adicte a la caponata. En Simenón també es repetia com l’all, però hi ha rotets que enamoren. En Vidal un crack.
Toni Delgado