La Tafanera de Saltamartí

Jo no era de doblegar pàgines –em semblava espantós, gairebé pitjor que rosegar un boli– i ara ho començo a fer (això de les pàgines; mossegar bolis mai!). No sé per què, i a l’hora que és no em veig en cor d’improvisar una teoria enginyosa.

La qüestió és que hi ha un llibre que estic doblegant (un plec petit i discret a dalt) perquè està farcit de frases que voldria no oblidar. O que no voldria oblidar, que ara ja no sé què em dic.

L’autor és Albert Pla Nualart, i el llibre és Això del català. Una obra apassionant i escrita d’una manera natural i rica al mateix temps.

Quan elogia els bons llibres de l’editorial Casals que es feien servir en algunes escoles els anys 80, diu Pla i Nualart:

“Són llibres que veien la llengua com una fon inexhaurible de creació, de joc, d’imaginació. Els obries i ja hi estaves nedant, gaudint del plaer de fer unes braçades en aigua fresca. Sempre era l’ús, l’ús creatiu, el que et feia venir ganes de saber més (…) Eren la prolongació didàctica del plaer de llegir encomanat per revistes infantils com Cavall Fort“.

I quan parla dels nens d’avui i els seus (no) hàbits de lectura, explica:

“L’escenari infantil ha deixat de ser un espaci de silenci i tedi, prou monòton perquè pagués la pena fer el notable esforç de llegir. La lectura era llavors una droga que, com totes, demanava anar augmentant-ne la dosi –la riquesa i profunditat dels textos– per aconseguir els mateixos efectes.”

I ara faré una declaració:

Em fa una ràbia infinita la nostàlgia de molts amb cançons infantils ridícules dels anys 80, i encara pitjor: dels anuncis o els programes de televisió d’aquella època. No puc enyorar –al contrari– els Payasos de la tele ni les cançons d’Eurovisión ni Enrique y Ana ni Parchís.

Estic contentíssima d’haver deixat tan enrere aquells anys de postfranquisme. Estic agraïda a TV3 i als altres canals que fan programes amb gust i respecte als telespectadors grans i petits. I estic encantada que hi hagi grups de música infantil de tanta qualitat com la Tresca i la Verdesca, per exemple, i d’adults com… bé, com desenes i desenes de grups només a Catalunya.

Tot això per dir que no enyoro moltes coses de la meva infància, que eren ràncies, provincianes (de província espanyola, per descomptat) i dolentes… El que sí que recordo amb una certa nostàlgia són les lectures, per intenses i perquè van despertar plaers inesperats. No sé si va ser gràcies al tedi o a aquells llibres de lectura d’en Miquel Desclot i companyia (o perquè, com diu en Pla, vaig dedicar molta més atenció als contes que a les anàlisis sintàctiques i la resta de la teoria…) però el fet és que em vaig enganxar a aquesta droga de què parla.

I aquí estic, a dos quarts de dues de la matinada d’un dimecres-dijous, perdent hores de son i pensant si podria anar a la porta d’una escola –com diu la llegenda que fan els camells– i intentar que es fessin addictes el màxim de nens possibles. Creieu que algú em miraria malament?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!