La Tafanera de Saltamartí

Faré una confessió. A part de tafanera a la meva llibreria preferida, a part de lectora obsessiva, tinc una altra relació amb els llibres: un dia vaig acompanyar un escriptor mediàtic el dia de Sant Jordi.

Aquell dia vaig veure com funciona tot el tinglado: les editorials mobilitzen els editors de renom, els editors jovenets i els responsables de premsa, de màrqueting, el telefonista i els qui puguin arreplegar (com és el meu cas, perquè la meva amiga Júlia necessitava algú urgentment) perquè facin d’acompanyants i guardaespatlles de cadascun dels escriptors que han de signar llibres. Aquell dia, a les 9 del matí –o abans–, armen aquest exèrcit amb un full excel on hi ha els horaris i els llocs de les signatures (a vegades impossible de complir si no es disposa d’un helicòpter particular que et pugui dur de la FNAC de l’Illa a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia en 10 minuts). Tots miren els fulls angoixats.

Tindrem temps de dinar? Com aconseguiré que la senyora XXX faci aquesta marató amb els talonarros d’agulla que s’ha posat la insensata? I el més terrorífic de tot: què faré si ningú li demana una signatura?

I aquí és on volia anar a parar.

Aquell any en què vaig avorrir (temporalment) el Sant Jordi, per pur esgotament, vaig estar de sort: l’escriptor que m’havia tocat era dels que en diuen mediàtics, i per tant, el dia va ser cansat, però exitós. L’home tenia unes cues quilomètriques de gent que volia que li dediqués el llibre. Els mateixos comentaris, la mateixa emoció; alguna dona atrevida que el va convidar a sopar (no va tenir sort).

El meu escriptor no es va trencar cap cama corrent d’una llibreria a una altra, ningú es va enfadar perquè arribéssim tard, vam poder menjar quatre canapès al migdia i no ens vam deshidratar perquè a tot arreu ens van tractar a cor què vols. Fins i tot els del bar on vam entrar per anar al lavabo sense haver-hi consumit res no ens van fer mala cara perquè el van reconèixer. Tot va anar com una seda, vaja.

Però no tothom té tanta sort el dia de Sant Jordi. De fet, diria que la majoria d’escriptors que es col·loquen darrere d’una taula amb un boli a la mà (o ploma, que n’hi ha de molt primmirats), surten d’allà sense haver gastat ni una gota de tinta ni haver vist com baixava la pila de llibres que li col·loquen les llibreries al costat.

Això té tres conseqüències principals:
1) Frustració dels escriptors, que naturalment miren de dissimular (però miren de reüll els mediàtics i les seves cues amb ressentiment).

2) Patiment dels acompanyants, que acaben els temes de conversa per intentar fer que sigui menys dolorosa la humiliació i fer passar abans el temps (vols res? com està la família? fa bon dia, oi?, etc.).

3) Establiment de llaços d’amistat entre escriptors que comparteixen la taula, especialment entre els que no signen. Per no sentir-se tan incòmodes sense fer res, es presenten entre ells, comenten coses d’escriptors, i molt sovint se senten obligats a comprar-se els llibres mútuament (i fer-se’ls dedicar, naturalment). A vegades els veïns de taula s’avenen, però francament, a vegades la situació pot arribar a ser una mica patètica. I de tant en tant, un lector s’acosta, al·leluia! A qui anirà, a qui? L’afortunat mira de contenir el somriure triomfal quan diu al company: “perdona un moment, eh?”, “fes, fes…”.

Aquell any, però, vaig veure una escriptora que, tot i avorrir-se, semblava portar-ho amb una gran dignitat. Era la Najat El-Achmi, que acabava de publicar el seu primer llibre Jo també sóc catalana.

Va tenir la mala sort de seure al costat del meu escriptor, que no parava de fer dedicatòries. La vaig observar, però reconec que no em vaig sentir temptada de llegir el seu llibre per culpa del títol. Em va semblar un llibre d’aquests oportunistes de les editorials, i a mi això em fa ràbia.

Ara, temps després d’haver llegit L’últim patriarca (com ajuden els premis literaris!) i quedar-me admirada, he mirat amb altres ulls el Jo també sóc catalana, i ara que ha sortit en format de butxaca, no he dubtat a comprar-lo.

Tot i no ser tan rodó com el patriarca, aquesta mena d’autobiografia-reflexió sobre la identitat està plena d’idees interessants, i es llegeix més que bé.

Primera recomanació de l’estiu, doncs!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!