Fa molts dies que estic pensant què escriuré d’aquest llibre que m’encanta, en contra del que pensava: Mercè Rodoreda-Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Me la va regalar l’Àlex fa uns mesos i li vaig agrair amb un “Ah, merci”, d’aquells lacònics, com volent dir “una mica rotllo, això, no? No has tingut cap idea més
Tanco el còmic (perdó, novel·la gràfica) Shenzhen, del quebequès Guy Delisle, amb un somriure als llavis. És el tercer còmic/novel·la etc. que llegeixo d’ell –els altres són Pyongyang i Crónicas birmanas– i sempre m’ha deixat la mateixa sensació agradable. Tots tres llibres són autobiogràfics i costumistes, i expliquen la seva experiència com a dibuixant de còmic i
“L’amor és com la grip: s’agafa al carrer i s’acaba al llit”, canten els Xerramequ Tiquis Miquis a ritme de rumba i amb el ventilador a tot drap. Doncs això: que la grip ens ronda i omple els hospitals i els CAPs de gent amb mascareta verda (darrere, se’ls escapa el riure entre estossecs perquè
L’altre dia, seguint aquell impuls irrefrenable i irresponsable de llegir just quan no ho hauria de fer perquè la feina m’apreta, vaig obrir Un petit inconvenient, que tenia a la pila de llibres pendents des de feia mesos. Va ser fruit d’una compra múltiple i impulsiva a can Saltamartí. Acabava de llegir El curiós incident del gos
Un dia, durant un dinar familiar se’m va acudir de dir que en Matthew Tree em queia bé (tot i que penso que algú que es fa català voluntàriament ha de ser una mica massoquista). I des de llavors, la iaia em truca per avisar-me cada cop que en Tree surt a algun lloc: “Posa
La meva amiga Llúcia, que és alliberada com ella sola, m’ha deixat un llibre d’aquells que fa vergonya llegir al tren. Té una X enorme a la coberta (i a darrere també, el punyetero!). No és solució folrar-lo amb paper de diari, perquè a dintre hi ha algunes fotos d’aquelles que crearien una expectació no
Fa molta calor. I estic enfadada perquè acabo de perdre tot el que acabava d’escriure en aquest bloc sobre el meu rànquing de MECs (millors escriptors catalans) i el de MEs, a seques. Li ho explico a l’Àlex i em mira amb compassió però sé que pensa: “per què no guardaves, guapa”. Jo li faig
Setmana d’abstinència de Saltamartí. No tinc més remei que fer-los el salt, és més fort que jo. Així que mentre espero uns amics amb qui he quedat faig temps en una llibreria que, providencialment, hi ha allà davant. En surto triomfant amb aquest 2X1 que ha fet Anagrama (si compres un llibre d’Anagrama, et regalen
Sé que fa mal, però és així: almenys en algunes coses, els americans són inigualables. Per exemple, en l’art de la propaganda. Mireu sinó aquest anunci de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Aquesta música, aquest ambient, aquesta emoció que desperten et fan venir ganes de cridar a ple pulmó “yes, we can!”, o en aquest
Un cop vaig llegir que, quan som petits, patim neofòbia, una bonica paraula que algú es va inventar per dir que algú no vol provar coses noves. Qui va escriure això no coneix el meu fillol, fanàtic del curri en totes les seves variants i a qui he vist com es llepava els dits menjant-se
Ahir, a dos quarts de deu del matí ja hi havia una senyora a la porta del Saltamartí. Encara no feia calor però segurament suava. Ben mirat, crec que també tenia calfreds. I estic gairebé segura que remugava coses en una llengua estranya: “Lycksele, Billy, Bestå, Vättern”. Un cas clar de la febre sueca que