La idiotització de l’adolescència
Llig a l’article de Sergio del Molino que un grup d’alumnes de Fuerteventura ha enregistrat la seua professora i n’ha extret frases de context; ara, sembla que Vox les ha aprofitades per parlar d’adoctrinament feminista (justament, la professora era un càrrec pesocialista). Més que una anècdota, estem davant d’un fet totalment simptomàtic: la idiotització i la imbecil·lització a què sotmetem els nostres estudiants.
D’una banda -i parle de la matèria que conec-, hi ha un cert tipus de professors que creuen que els adolescents no estan preparats per a determinats aspectes del currículum acadèmic: “és que els meus alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval”. I, doncs, els en donen la versió adaptada. Però en lligen la versió adaptada? No m’imagine un professor de Matemàtiques o de Física i Química en un consell d’avaluació confessant tan tranquil·lament que, com que el seu grup no sap resoldre incògnites amb la X i la Y, o no entén les lleis de la cinemàtica, tornaran a les taules de multiplicar o jugaran a desplaçar cossos per l’espai. Si els alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval, cal ensenyar-los-ho: a poc a poc, de mica en mica, amb l’ajuda de glossaris, amb la versió adaptada al costat com a complement, o amb la respectiva versió musicada (per exemple, el “Veles e vents”, de Raimon). I el mateix per si els alumnes no entenen el simbolisme de Rodoreda o la ironia de Fuster: cal acompanyar-los en la lectura, que és, al capdavall, l’obligació i la raó per la qual hom ha decidit dedicar-se a l’ensenyament de Valencià. Un altre dia parlarem de l’intrusisme filològic.
També tenim, però, el cas contrari: l’abandonament de l’adolescent a la lectura de textos que no sap per on agafar. Per què Colometa passa el dit per la paret mentre baixa l’escala? Què vol dir el color vermell o morat al conte “Un gelat rosa”? Ací Fuster està sent molt taxatiu, no? Plena de seny és que tenia el cap ple de coneixement? Per què Carmesina prefereix donar-li la mà cap amunt a Tirant perquè la bese? Tant se val, si total no han d’entendre res, que s’ho arreglen com puguen, i a l’examen, més.
D’una altra, hi ha un determinat tipus de pares que troben que els seus fills poden fer-se mal en qualsevol obstacle i que es postulen com els seus representants suprems. I, compte, que això no està malament fins a cert punt (els fills són menors d’edat, i etcètera); el problema ve quan, en compte de mirar què han fet malament, els pares en dipositen la culpa en els docents. “El meu fill això no ho ha fet”; “la meua filla va estudiar quinze dies per al teu examen, i ara la suspens?”; “si no aprova, prepara’t, que et caurà el pel”; “poseu massa deures i treballs, i amb els exàmens i tot, com voleu que vagen al dia?”. No he estat mai en cap grup de Whatsapp de pares i mares, però això deu fer fredat: que si quines són les activitats que ha de fer hui, que si per a demà què havia de portar, que si. Si aconsegueixen traure el curs endavant, els regalaran l’últim esmàrtfon -a veure si així-, però, si no, cap problema: els regalaran l’últim esmàrtfon i, a més, els pagaran les millors vacances de la seua vida, amb viatges, ser fester o festera, o faller o fallera, o…
Ens fem els sorpresos quan llegim que un grup d’estudiants ha gravat una professora i n’ha difós frases descontextualitzades per a fer-li mal. Ens alarmem quan una altra professora explica que una mare ha acompanyat la seua filla a l’examen oral d’Anglés i li ha dit “que la criatura se pone muy nerviosa, y que espera que tengamos psicología y nos acordemos de cuando éramos estudiantes nosotras”. Però mantenim els adolescents en la bombolla, com quan aprenen a caminar i hi ha la por primigènia que caiga i es faça bua, ai, pobret o pobreta, va, vine que el pare o la mare te’n curaran el dolor.
Alguns pares lleven l’autoritat als professors; alguns professors, moltes vegades més preocupats a caure bé o a semblar divertits (un dia parlarem també -i ja s’acumulen els temes- de la tendència a fer divertit sí o sí l’aprenentatge amb pràctiques, com a mínim, de dubtosa utilitat), es lleven l’autoritat ells mateixos. Resultat: adolescents que no veuen la metàfora en l’expressió menjar-se el món i que, literalment, creuen que se’l poden tragar; adolescents que no coneixen el fracàs, perquè no els han deixat fracassar, i que, en tenir-lo davant, no el saben afrontar. Condescendències actuals que apunten a frustracions no tan llunyanes. En fi…