Josep Arasa i Ferrer

Al numero 56 de l’Ada Catalunya (ada. del Generalisimo, Ada Durruti, la Carretera, el Camí Ral) d’Els Monjos (Santa Margarida i els Monjos) xamfrà amb l’actual plaça de Sant Pere (de Cal Ríto), i a l’altra costat d’on hi havia Cal Barriga, davant per davant de Cal Masdeu, hi ha Cal Espardenyer, on vivia en Jaume Farré. En Jaume era espardenyer, barber, matalasser i amb la seva família tenien una botiga on venien betes i fils, joguines i complements. La seva feina d’espardenyer serà la protagonista d’avui, els matalassos del Jaume mereixen un altre article.

L’espardenya és el calçat més tradicional, ecològic i natural de casa nostra, l’han portat els pagesos, els vilatans, els militars i la gent d’ordre. L’espardenya és un calçat fet de sola d’espart –origen del seu nom-, de cànem, pita o jute. A Catalunya, el cànem ha estat la matèria més utilitzada per fer les soles, i les cordes de les naus a vela. El cànem utilitzat, el cannabis sativa, és una planta de la mateixa família de la cannabis indica (haixix, marihuana, grifa) que pot assolir els tres metres d’alçada. La fibra tèxtil del cànem es troba a la pela. Era tan important el seu conreu que, al municipi de Massoteres (La Segarra), l’església catòlica va erigir una ermita sota la advocació de la mare de Déu de Camp Bregal, bregar és la feina de separar les fibres del cànem.

En Jaume de Cal Espardenyer assegut al cavallet, el banc especial de fusta per a fer les soles, cosia les trenes d’espart d’un dit d’ample fetes amb fils prims; les cosia amb fil de cànem i l’agulla espardenyera fins aconseguir la forma desitjada. L’agulla espardenyera, era llarga i l’untava regularment amb l’oli que guardava a la bosseta. L’agulla espardenyera era com un punxó amb el mànec de fusta que a la part metàl·lica té un orifici per on es passa el fil. Cosia recolzant la sola a l’estaqueta, una peça rígida situada damunt del cavallet, passant l’agulla d’un costat a l’altre de la sola i estrenyent el fil perquè quedes forta. Amb el xamarit, la massa per picar les soles, les picava a mida que l’anava fent per igualar-la amb la parella, i ajudar a donar-li forma.

Acabada aquesta operació, amb un fil de cànem més fi que l’emprat per elaborar la sola, cosia la lona de la puntera ajudats per la cloedora, una peça de fusta on s’aguantava la sola. Es cosia amb unes agulles llargues i amb una protecció al palmell de la ma anomenada pelleta. La feina del Jaume l’Espardenyer s’acabava encintant la veta que decorava l’espardenya i servia de subjecció a la cama. Després de la darrera guerra civil, amb l’escassetat de materials que hi havia, els espardenyers van haver d’utilitzar soles de pneumàtic. Aquesta sola durava més temps degut a la seva resistència i costava menys diners, malgrat que la duresa d’aquella sola provocava llagues als peus.

Per la seva lleugeresa, l’espardenya havia estat utilitzada per les tropes lleugeres de la corona catalanoaragonesa. La fabricació d’espardenyes es regia per unes normes molt rigoroses. De l’any 1332 existeix la següent ordinació “…que les espadenyes sien ben feytes et sien de bon espart et que sien en cada espardenya XXVI punts et de sobre lo peu onze cordes et detràs el taló IIII cordes et si en altra manera mal feytes et lo dit compliment de punts et de cordes no hauran, perdre les espardenyes et sien cremades les espardenyes mal feytes…”.

Actualment encara hi ha una gran diversitat de tipus d’espardenyes. La de caçador: disposa de dalts com una bota. La de capellà: és molt coberta i del tot negra. L’espardenya amb aletó: disposa d’un bocí de tela per sobre el peu que el tapa i, partint d’una banda, s’embotona a l’oposada. La barcelonina: l’espardenya que disposa de dues vetes. La de bebè (Mallorca): té una corretja que va d’una banda a l’altra. La catalana: disposa d’una empenya de tela que cobreix el peu i és de color blanc. La de careta (valenciana): tapa el dit gros amb roba, feta de cànem. La de cara ampla (valenciana): tapa amb l’empenya tots els dits. La de pinxo: disposa d’un floquet que l’adorna. La de Valls: disposa de set vies de veta per banda. La d’un cosit: típica mallorquina. L’escotada: disposa d’una tireta de banda a banda en substitució de l’empenya. La tarragonina: disposa de les vetes de color negre, punta blanca i un total de cinc tombs. La de dos cosits. La de ramalet. La rodona. La tapada. La vigatana. La sencera. La de taverner. La de carreter…

Des de la seva creació va ser el calçat dels Mossos d’en Veciana, -actuals Mossos d’Esquadra- calçat que actualment encara utilitzen a les grans recepcions, quan vesteixen de vint-i-un boto. Fan com el vell Escanya, que anava descalç per casa per no gastar les espardenyes.

De la petjada de les espardenyes a la nostra història en son testimoni la gran quantitat de renoms de cases que en fan referència a totes les localitats dels Països Catalans. A Santa Margarida i els Monjos també. Malauradament, però, a casa nostra actualment, anem com el tio Llenya, amb una sabata i una espardenya….mai millor dit.