Josep Arasa i Ferrer

Quan parlem de barretina, ens referim a una lligadura, paraula gairebé oblidada, que designa tot objecte o peça de vestir que es posa al cap per cobrir-lo. La barretina és una lligadura pròpia dels homes, popular fins entrat el segle XX. Actualment sort té la barretina que anyalment els caramellaires la treuen a passejar per Pasqua i els serrallongues per la Festa Major, sinó ja reposaria en el fons de l’oblit més nostrat.

A Santa Margarida i els Monjos era una peça molt utilitzada, es coneixen un parell de fotografies on els caps de casa llueixen barretina amb l’orgull i la dignitat que la peça mereix; l’una és una placa fotogràfica sobre suport de vidre de finals del segle XIX, on es veu en Salvador Olivella de Cal Salines -el meu rebesavi- lluint barretina, acompanyat de llur família.

De l’altre fotografia me’n va regalar una copia el bon amic Magí de cal Gibertó. És un retrat sobre paper, on el protagonista principal és en Ramon Gibert i Tort. En Ramon, gaiato a la mà, està rodejat per la seva família, les dones de negre, l’avia amb mocador del cap, els homes de la casa enfeixats i tothom endiumenjat. En Ramon amb jaqueta curta, camisa blanca amb llaç i l’elegància que li dona la barretina de gairell. En Ramon va ser un dels darrers penedesencs que va cofar barretina.

La barretina, podria derivar dels antics barrets mariners. En les seves diferents variants s’estenia per Catalunya, la Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, Nàpols, els Balcans i Portugal. Per en Joan Amades, la cita escrita més antiga que parla de la barretina, es refereix a unes festes de la Reina del Catai, mena de carnestoltada cavalleresca, celebrada al Born de Barcelona, l’any 1647. La barretina està composta de tres parts: el sac que és la bossa o cos, el niu equivalent al fons del sac i la gira que és el voraviu o doblec que forma la boca de la barretina.

De barretines n’hi han de moltes menes. Barretina d’arròs i fideus o d’escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap, típica de l’Empordà. Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans. Barretina de dormir: de roba blanca. Barretina de dos intents o dos cairells: barretina vermella o morada amb el folre negre que es pot girar en cas d’haver d’anar de dol. Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada. Barretina llarga: la que es deixa caure per l’esquena. Barretina de mariner: vermella, curta i pròpia dels mariners. Barretina musca: la que té el color morat com a dominant, generalment sense gira i comunament més grossa que la vermella, és de llana espessa; era la més utilitzada a l’interior del Penedès. Barretina de tres quartans: llarga de de cinc o sis pams, més ampla. Barretina de niu: es porta aixafada a la punta. Barretina de notari: petita, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front. Barretina vermella: la que és roja unicolor. Barretines de nou pams: Utilitzades pels presumits, havien que ser més llargues que el braç del qui les usava.

Per muntanya havia estat costum posar-se un picarol al niu de la barretina, i els que es tenien per bons balladors, sense perdre el ritme, saltaven i botaven per tal de fer-lo sonar de manera compassada. Era molt comú fer servir la barretina de bossa, els papers i la documentació es portaven plegats a la gira, dins del sac de la barretina és duia la petaca, els diners o la navalla.

La manera de portar la barretina definia popularment a qui la duia: Barretina a la dreta, discreta; barretina a l’esquerra, vol guerra. Barretina de costat, fa enamorat. Barretina endarrere, peu endavant.