Josep Arasa i Ferrer

Ara que ja estem a la setmana de la disbauxa algunes persones m’han preguntat com cal anomenar la festa, Carnaval o Carnestoltes? totes dues paraules són correctes, designen la setmana de divertiments i d’excessos previs al Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma. El Carnaval-Carnestoltes és una celebració pertanyent al culte i calendari lunar. (Ni Quaresma sense pluja, ni Carnestoltes sense lluna). Per aquest motiu, és una festa mòbil que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern (Nadal). El Carnaval troba els seus orígens en les antigues celebracions dionisíaques gregues i en les festes romanes  de Saturnalia i Lupercalia que es celebraven el mes de febrer. La cristianització del calendari rural va comportar que el Carnaval oferís  un lapsus de permissivitat amb mascarades d’arrel pagana, acompanyades d’un enorme consum de carn, especialment de porc, i l’accés a l’imminent Quaresma, plena de repressions dels instints i de severa formalitat litúrgica.

Des de l’antigor les festes del Carnaval eren  un canvi de rols, els esclaus feien d’amos, els rics feien de pobres, els homes es vestien de dones, es menjava carn abundosament, la disbauxa i la gatzara omplien tots els racons. És per això que les festes de Carnaval han estat prohibides o manipulades moltes vegades al llarg de la història. Els qui manen sempre han tingut por de les llibertats de paraula i obra que caracteritzen el període carnestoltesc. Les festes de Carnaval tenen poc a veure amb les uniformades cavalcades que, a ritme de música estrident, s’han posat de moda a alguns pobles. Sortosament a Solsona, a Vilanova i la Geltrú, a Torelló, a Sallent, a Godall i a tants altres indrets mantenen viu l’esperit tradicional del Carnaval.

Les festes de Carnaval comencen el Dijous Gras, Dijous Llarder, amb truites de botifarra i coques de llardons. El Divendres de Carnaval és el dia de l’arribada del rei del Carnaval o del Carnestoltes, que és el rei dels poca-soltes, personatge arrauxat i burleta que ens convida a gaudir de la vida de manera desenfrenada i a capgirar-la, encara que sigui per uns dies amb el seu sermó satíric.

Segons recull en Pere Sadurní i Vallés a Retalls de Folklore Penedesenc, a Torrelles (1926), el divendres, dos homes es disfressaven de parella (l’esparriot i la mandenguera), i  acompanyats de les gralles, del Carnestoltes, i del jovent -amb mocadors vermells- anaven per les masies a fer ballar les mestresses.

El Dissabte de Carnaval hi havia balls de mascares arreu. Disfresses estrafolàries sense gaires pretensions esteticistes que a Santa Margarida i els Monjos és van recuperar l’any 1953 malgrat la prohibició franquista. Tot i així aquell any encara van haver de fer constar al programa que els balls i festa eren tan sols per a socis casats, condició que no va ser respectada pels organitzadors i, tal com era tradicional, van entrar a la sala casats i solters, grans, joves, adolescents i infants, disfressats o endiumenjats..

El diumenge, desfilada de les comparses i més balls. A Sant Sadurní, a la mitja part del ball, penjaven d’una corda un indiot. Muntats dalt de burros, i amb un garrot, el jovent tractava arrancar-li el cap a cops. Qui ho aconseguia ho celebrava amb un àpat d’indiot l’endemà (1875). Arreu, el dilluns seguia la ballaruga.

El dimarts a Pacs és ballava (1880) el “Ball de sant Baluard”, un “dansot” o ball parlat en el que es representava uns homes que portaven el blat al molí amb uns burros, aleshores es presentaven uns lladres i els robaven els burros. Els pagesos, empipats, imploraven a sant Baluard que els tornessin els burros. Al final, apareixia el sant i els pagesos li socarrimaven les barbes, la qual cosa el feia enfadar tant que els empaitava,  a ells i a tot el poble; moment en que  començava la carrera pels carrers i la disbauxa general. A Terrassola i Lavit (1930), als afores del poble, feien una parella de palla amb vestits estrambòtics, els anaven a buscar amb un carro guarnit i, amb les gralles, començaven una rua fins el ball.

El mati del Dimecres de Cendra, a Torrelles (1926) anaven a “robar cols”. Amb les cols, bacallà esqueixat i sardines es cuinaven el dinar. A la tarda, per acomiadar el Carnestoltes, a tots els pobles es feien fontades amb la cerimònia popular de l’enterrament de la sardina. A els Monjos (Santa Margarida i els Monjos) s’anava a enterrar la sardina a la Font de la Masiana.

El fet d’enterrar la sardina també té certes connotacions carnals, perquè era el darrer dia que es permetien pràctiques sexuals abans d’entrar en l’abstinència religiosa de la Quaresma. Era el moment de  fer la lectura del testament del Rei del Carnaval, que a Pacs legitimaven davant d’un notari “molt trempat”. I amb el sepeli s’encetava l’abstinència, perquè si el pare fa sempre Carnestoltes, els fills hauran de  fer Quaresma.