Gramenetum

Deia el recentment desaparegut i molt estimat escriptor Eduado Galeano que nosaltres ‘som el que fem’ no  el que diem, però que sobretot ‘som el que fem  per canviar el que som’. És a dir, afegeixo jo, ‘per millorar el que som’. Aquest ‘som’ és una forma verbal col·lectiva que es refereix a tots, i a totes, al conjunt de nosaltres… Per això,  la nova candidatura colomenca SOM Gramenet s’escriu amb lletres majúscules seguida del nom originari de la ciutat.

Tots som Gramenet

‘Tots i totes som Gramenet’ perquè aquesta és una proposta impulsada, de cara a les pròximes eleccions municipals del  24 de maig, per Gent de Gramenet, per PODEM/PODEMOS Gramenet i per independents, malgrat totes les dificultats que comporta el treball  en coordinació i acordat.  Però sobretot podríem assegurar que és de tothom  perquè  s’adreça decididament al conjunt de la ciutadania de forma directa, oberta i participativa.

Així va quedar clar a la roda de premsa que van fer els seus portaveus el passat dia 17 d’abril al local del centre cultural Aramateix on van presentar el seu Programa  electoral amb 334 propostes elaborades al llarg de més de dos mesos més debat, assemblees,  reunions i de trobades amb col·lectius i persones dels diversos àmbits de la gestió i la política local. El programa sencer i un document de resum de les 20 propostes claus més destacades es poden consultar a la web que tot just estrenen també ara.

A més, també van exposar els 10 principis del Codi ètic a que es comprometen tots els candidats i candidates que han signat una carta de compromís com a representants de l’Assemblea de SOM Gramenet.

‘Som el que fem per canviar el que som’

Després d’un procés  de primàries participatiu inèdit i pioner a Santa Coloma de Gramenet, obert a tota la ciutadania, ara presenten una llista electoral el diumenge 19 d’abril a la Rambla de Sant Sebastià. Es tracta d’un equip molt ampli amb el bagatge de Gent de Gramenet, que ha tingut 2 regidors durant l’actual legislatura, les idees fresques i la força de PODEM/PODEMOS i l’experiència de tots els col·laboradors independents. I de l’entusiasme positiu de tots i totes que hi som en aquest projecte!

A l’acte de presentació del  diumenge comptaran amb les intervencions de suport de representants de les candidatures Guanyem Badalona i de Sant Adrià en Comú, que són propostes polítiques alternatives similars de la comarca del Barcelonès com les que també s’estan desenvolupant a les principals ciutats arreu de Catalunya.

Més informació:

Web: www.somgramenet.cat

Facebook: Som Gramenet

Twitter: @somgramenet

Ja hem passat el primer trimestre del 2015 i ara és el moment de confeccionar i preparar les memòries de l’any anterior. Moltes empreses, institucions, associacions o ONGs estan en aquests moments recopilant la informació de la seva activitat, les tasques realitzades, les fites assolides… Per això ara és un bon moment per mirar una mica enrere, només una mica, i tractar de descobrir quins són els esdeveniments que valorem i els que ens han marcat. I també de preguntar-se: quines són les notícies passades que realment seran significatives i que significaran un canvi, una transformació una millora general. En definitiva: Quina és la millor noticia de l’any passat? I encara diria més: Quina és la noticia més positiva del 2014?

Noticies positives

L’escriptor, cineasta i tarotista xilè Alejandro Jodorowsky diu que és important l’exercici de cercar tots els dies al diari una noticia positiva: És difícil trobar-la. Però, entre els negres esdeveniments, sempre, de manera gairebé imperceptible, hi ha una: S’ha descobert una nova espècie d’ocells, que es pot trobar vida als estels, que un nen va caure d’un cinquè pis sense fer-se mal, que la filla d’un president va intentar suïcidar-se a l’oceà i va ser salvada per un obrer de qui es va enamorar i es van casar, que els joves poetes xilens van bombardejar amb 300.000 poemes, des d’un helicòpter, el palau de la Moneda, on va ser eliminat el president Allende… Jodorowsky recomana, com exercici de sanació, buscar una noticia positiva diàriament durant quaranta dies. Això ens obliga a descobrir a la premsa, la ràdio o la televisió els fets positius, allò que assenyala esperances de millora per a l’esser humà. Han de ser noticies a escala planetària, coses que poden ser petites, però que resulten beneficioses i porten consciència al món.

Per a molts la noticia més ‘importants’ serà la V baixa del darrer onze de setembre, per altres el referèndum d’Escòcia, l’abdicació del rei, la descoberta de l’afer dels Pujol, la crisi de l’Ebola, l’Estat Islàmic, la corrupció generalitzada, la guerra de Crimea o la consulta del 9-N. Ben segur que és molt difícil arribar a un punt d’acord. Però per a mi, hi ha una que destaca molt i molt per sobre de totes per la seva singularitat i també per la seva grandesa, humanitat i bellesa: L’Estela de Carlotto, la presidenta de ‘Las Abuelas de la plaza de Mayo’ ha recuperat el seu net desaparegut durant la dictadura argentina.

La millor noticia del 2014

La història de la recuperació d’aquest nét, que va néixer en captiveri després de ser raptat per funcionaris i militars, és gairebé bíblica i va agafar per sorpresa a tots, perquè l’Estela ja feia anys que el buscava i també ja feia molt que havia perdut l’esperança de retrobar-lo.

De Carlotto treballava de mestra quan, el 1977, les forces armades van segrestar i torturar el seu espòs Guido, que va ser alliberat previ pagament d’uns 30.000 dòlars de l’època. També va ser segrestada la seva filla Laura embarassada i va ser mantinguda amb vida a un centre clandestí de detenció fins el naixement del nadó que va desaparèixer. El pare també va ser assassinat. Va ser llavors, quan aquesta àvia- coratge va començar a buscar i exigir l’aparició del seu nét i dels altres infants segrestats- desapareguts per les forces militars durant la dictadura. Amb aquesta preocupació va ser una de les fundadores i presidenta històrica de l’associació de drets humans que té com a finalitat localitzar i restituir les seves famílies legitimes tots els infants desapareguts i prevenir la comissió d’aquests crims contra la humanitat i la seva reparació.

Ens resulta força difícil, davant d’aquest drama, poder imaginar una  experiència esgarrifosa com aquesta, com diu ella: No hi ha ensenyaments ni llibres que expliquin com s’ha e buscar a un desaparegut. Per això la notícia del retrobament del nét i l’àvia és com un esclat commovedor d’alegria, ple de sentiments d’optimisme i satisfacció personal i col·lectiva, més enllà dels orígens o les ideologies.

Ignacio Guido Montoya de Carlotto

El nen va ser criat com Ignacio Hurban per una família del centre de la província de Buenos Aires. Fins als 36 anys, tota una vida, just el dia del seu aniversari, no va tenir la confirmació de que era adoptat. Immediatament va començar a buscar els seu origen que el va portar directament a l’associació de ‘Las Abuelas de la Plaza de Mayo’ i a tenir, com diu ell, ‘dues àvies amoroses, atentes i divines’, després de no tenir-ne cap durant la seva infància. El seu nom també l’ha canviat, encara que parcialment, perquè continua dient-se Ignacio, però s’ha afegit també el nom de Guido, que era el del seu avi i de l’oncle, i perquè era el que la seva mare Laura havia demanat, abans de ser assassinada. També té ara els cognoms del pare i de la mare biològica.

Hi ha més d’un centenar de retrobaments similars, però no em negareu que aquest és gairebé com un conte amb final feliç. És una història impressionant, la que més m’ha emocionat i sacsejat d’arreu i de l’any que van passar. Potser és per haver conegut personalment a l’Estela, però crec no només per això. Vaig sentir un calfred i vaig notar que se’m dibuixava un somriure imaginari a la cara, però també internament, al cor, com diuen les mestres de txi-cum…

Espero que a vosaltres també us hagi emocionat.

Un cop al mes, des de fa ja uns 15 anys, un grup de treballadors de l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet (ei!, només una quinzena del total de més de 700 de plantilla!) es reuneix a l’hora de l’esmorzar pel gust de celebrar plegats una trobada ‘interdepartamental’ a l’entorn d’una taula.

El lloc és un establiment amb solera actualment amenaçat parcialment per una reforma urbanística, el Bar Pujades, a l’avinguda de Francesc Macià de la ciutat que en període republicà s’anomenava ‘Gramenet del Besòs’. Una població que va patir l’afusellament per part de les autoritats franquistes del seu alcalde d’aleshores, el pagès Celestí Boada (ERC), entre altres ciutadans republicans també represaliats.

Esqueixada de bacallà, galtes de porc i altres esmorzars dels anomenats de forquilla i ganivet… Àpats energètics com ells sols per estrenar bé el dia. Que no es perdi el sentiment republicà, però sobretot que no es perdin els bons costums gastronòmics!

Són plats tradicionals gens escarransits, com deia Josep Pla, però qui vulgui també  pot demanar un clàssic cafè amb llet amb crusan o mig entrepà, que ben segur que és més propi dels oficinistes i funcionaris de tota la vida. Cal afegir que el mig entrepà d’aquest bar equival a entrepà i mig, o a dos, d’un dels que actualment es poden trobar al centre turístic de Barcelona

Pels valors republicans al segle XXI

Sovint es parla, tot entaulats, de l’actualitat, de les novetats locals o sobre les qüestions domèstiques i particulars més senzilles. I no es parlava gaire de república, ni de monarquia… Ara ja parlem dels canvis polítics, d’alternativa, de ‘Podem’, d’independència i de república catalana! Perquè no es tracta en absolut d’una trobada ni d’un acte de nostàlgia, ni de commemoració històrica, sinó de la reivindicació i la recuperació dels valors republicans.

En aquests moments de greu crisi socioeconòmica i, sobretot, de crisi de valors, farcida de casos continuats de corrupció, estafes i abusos, tots plegats considerem que és urgent reclamar els autèntics valors universals propis del republicanisme: llibertat, igualtat, justícia i solidaritat. I en això estem totalment d’acord!

Volem la construcció un sistema millor, efectivament republicà, perquè tenim els recursos, la voluntat i perquè ho volem fer de forma democràtica i entre tots.

Potser no podrem comptar amb aquells que se’n diuen republicans però voten a favor de la monarquia, però igualment serem majoria sense ells.

Un cop més, les pròximes eleccions locals del 24 de maig, com les municipals de l’any 1931, poden ser la millor contribució que tenim al nostre abast, molt aviat, per començar a canviar les coses.

El passat cap de setmana, del 10 al 12 d’abril, es va commemorar a Buchenwald , a prop de Weimar a Alemanya, el 70 aniversari de l’alliberament d’aquest camp de concentració nazi de la Segona Guerra Mundial. Una delegació de l’Amical de Mauthausen i un grup de joves estudiants catalans van visitar el memorial dels camps de Buchenwald, el de Dora-Mittelbau (on en els seus túnels es fabricava coets i missils de ‘destrucció massiva’) i l’antiga fabrica de forns crematoris Topf&Söhne a la veina ciutat d’Erfut. També van participar a les cerimònies de l’aniversari a l’Appelplatz i a l’acte d’inauguració de la pedra en memòria dels deportats espanyols i catalans al Block 45.
Es tracta d’un projecte educatiu, solidari i de memòria on ben segur haurien de participar també molts polítics, de diversos dels grans partits, que recurrentment utilitzen els termes ‘nazi’ i ‘nazisme’ amb foscos interessos polítics i amb total impunitat.
Buchenwald va ser un dels camps de concentració més grans i més antics en territori alemany. Va estar funcionant des del juliol de 1937 a l’abril de 1945 i les seves víctimes es calculen en unes 56.000 de les que unes 11.000 eren jueus. No era un camp d’extermini industrialitzat amb càmeres de gas com els d’Àustria o Polònia, però molts presoners van morir assassinats o a causa dels durs treballs i les inhumanes condicions de vida que patien.

És un enorme contrasentit que justament la ciutat on està el bosc de Buchenwald, Weimar, fos fins llavors una rica capital cultural on van viure Goethe, Schiller, es va aprovar la ‘República de Weimar’ i es va desenvolupar el moviment artístic Bauhaus. Després, tristament, també seria la capital on es van crear les joventuts hitlerianes i una de les ‘preferides’ del règim.
Entre els seus presoners més coneguts destaquen Jorge Semprún, que va ser ministre de Cultura (que dirà quan senti parlar algun polític socialista?) i autor de la història autobiogràfica ‘El largo viaje’ sobre el seu pas per Buchenwald, o l’ Stephan Hessel, diplomàtic francès que va ser el darrer signatari viu de la Declaració dels Drets Humans i autor del famós best seller ‘Indigneu-vos’. També podríem parlar d’altres supervivents menys coneguts, però ben reconeguts i estimats, com l’andalús José Maria Villegas o el català Edmon Gimeno, per anomenar només alguns dels protagonistes que van fer una tasca important de difusió entre els joves i estudiants.
Hessel afirmava que els drets humans es van establir per alliberar la humanitat de la por. Per això deia que sii els éssers humans no podem exercir els nostres drets, podem veure’ns compel•lits a la rebel•lió. A aquesta rebel•lió que ell mateix ens convoca pacíficament en el seu llibre: Indigneu-vos! Poc després escrivia una segona part amb el títol de Comprometeu-vos! En aquest llibres, que han interessat i mobilitzat a gent de tot el món, ens diu que la indignació ha d’anar seguida i lligada amb el compromís i amb l’acció.
En les seves paraules: El nostre món està en crisi. I només en sortirà amb la determinació, el compromís i el coratge dels qui proclamin alt i fort els valors de la democràcia i el respecte indispensable dels drets humans. No permetem que les oligarquies econòmiques i financeres controlin, per treure’n profit, les legítimes aspiracions dels pobles.
Mentrestant, ministres, presidents, diputats, alcaldes i portaveus de tota mena s’entesten en barrejar ETA, nazis i, ara també, ‘gihadistes’ només per interessos polítics espuris. Potser ja està molt vist comparar qualsevol opció contraria o dissident amb el nazisme i la renovació consisteix en atiar la por del terrorisme fonamentalista. Sembla que per a ells, i per a elles, tot s’hi val!
Per saber més: www.amical-mauthausen.org info@amical-mauthausen.org

Per definició, tota la històra,  totes les històries són inacabades. Per ser més precisos hauríem de dir: Sàhara, ‘una història de descolonització  inacabada’  o bé podríem parlar també d’una història de construcció nacional inacabada. Però  no és una història inconclusa, sinó que es tracta més aviat d’una història que no acaba d’arribar enlloc. Millor dit: una història sense fer, sense arribar a una conclusió.

Aquesta era la idea central de la xerrada, fa uns dies, de l’amic Fermí Ballvé, de la Lliga dels Drets dels Pobles, sobre la història inacabada del poble sahrauí. Ja queda lluny la marxa verda, la fugida de refugiats a Tindouf, els acords tripartits, la guerra d’alliberament, els acords tripartits, la proposta de celebració del referèndum, la discussió  per a l’elaboració del cens, el  bloqueig del Marroc, la proposta d’autonomia, els successius enviats especials, la intifada sahrauí als territoris ocupats…

Des de la resolució 1514 de les Nacions Unides, de 1960, sobre el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí, podríem dir que és, fins el moment, el conflicte internacional que més resolucions i més debat ha  generat. Sobretot perquè periòdicament s’aprova la renovació del mandat de la MINURSO, la ‘Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental’. Ara està previst, com en els darrers anys, que es torni a presentar un nou informe el pròxim dia 30 d’abril per a la prorroga d’aquesta missió. Això és, des de fa ja massa temps, gairebé una formalitat previsible.

El drama, a més de d’immobilisme que s’institucionalitza, rau en que malgrat les peticions i plantejaments, no s’ha aconseguit que aquesta missió s’encarregui també de la protecció dels drets humans, especialment a la zona ocupada de l’antic Sàhara espanyol.

Catalunya-Sàhara

També és un conflicte que ha mobilitzat molt suport social al nostre país especialment cap  als refugiats sahrauís dels campaments establerts al sud d’Algèria des de fa més de 30 anys. Aquesta col·laboració des de Catalunya s’ha concretat a través d’agermanaments, projectes de cooperació, el programa d’acollida d’infants sahrauís a l’estiu ‘vacances en pau’, caravanes solidàries, actes, campanyes i manifestos…

Recentment la situació dels  sahrauís al territoris ocupats controlats pel govern marroquí ha obert, o reforçat, una nova línia de treball en la cooperació i la defensa dels drets humans de la població sahrauí, que fins ara no s’havia considerat prioritària.

El nou escenari actual planteja noves situacions que condicionen la supervivència de la  solidaritat amb el poble sahrauí i la seva mateixa existència com a poble: la pèrdua d’espai a l’opinió pública i als mitjans de comunicació, l’amenaça del terrorisme com a gran enemic de la desestabilització de tota la zona, l’efecte negatiu dels segrestos de cooperants i els interessos econòmics internacionals en la nova geoestratègia de la regió que poden deixar en paper mullat l’enorme paperassa generada per les Nacions Unides.

Els nous reptes són enormes per aquest poble mil·lenari. Potser són reptes nous i difícils, però esperem que no més dels que van trobar en el passat.

Per escollir la llista de persones que formaran part de la candidatura de SOM GRAMENET per a les pròximes eleccions municipals del 24 de maig, la nova candidatura SOM GRAMENET ha convocat un procés participatiu obert a tota la ciutadania de Santa Coloma  de Gramenet a partir dels setze anys.

Del  26 al 28 de març es trobarà al local del Centre de Cultura Popular Aramateix  (C. Montserrat 3-5, baixos) l’urna i la llista amb les fotografies i la informació de  totes les persones que han decidit presentar-se a la candidatura impulsada per Gent de Gramenet (que actualment té 2 regidors a l’ajuntament) conjuntament amb, PODEMOS/ PODEM Gramenet i amb persones independents. Aquest procés s’ha dissenyat per tal d’evitar qualsevol incidència i afavorir el màxim ressò de la convocatòria.

El dijous dia 26 i el divendres dia 27 es podrà votar de 18 a 22 h el dissabte dia 28 de 12 a 14 h i de 18 a 22 h.

Són un grup de d’homes i dones compromesos, ben preparats, il·lusionats, actius i actives en els moviments socials i responsables amb el codi ètic de la candidatura. Combinen joventut i experiència per a exercir la funció de càrrec electes a l’Ajuntament com a portaveus de l’assemblea de Som Gramenet. Però també volen comptar amb la implicació i decisió de la ciutadania compromesa en aquestes primàries que volem que siguin obertes i transparents.

Posteriorment, es convocarà una assemblea per presentar els candidats i les candidates escollits, les línies estratègiques del programa electoral participatiu i de la campanya de SOM GRAMENET per a la nostra ciutat. Tothom hi podrà assistir.

Com diuen a la convocatòria, el seu lema és ‘Per una candidatura municipal rupturista! Ara és l’hora de començar a canviar les coses i de començar pel que tenim més a prop: el nostre barri i la nostra ciutat!

Codi ètic

 Els/les candidats/es han d’haver signat el Codi Ètic pel qual es regeix SOM Gramenet que planteja que el Grup Municipal de SOM Gramenet estarà supeditat a la Coordinadora de SOM Gramenet que és l’òrgan executiu de l’Assemblea.

Els regidors i regidores seran  portaveus de l’Assemblea de SOM Gramenet i estan subjectes a la limitació de sou que marca l’organització i que és la següent: En cas d’estar al govern, el sou dels regidors/es serà 3 vegades el salari mínim interprofessional. En cas d’estar a l’oposició, es cobrarà en concepte de dietes per assistència als Plens i a les comissions informatives.

Els càrrecs electes de SOM Gramenet només poden tenir un sou, han de fer  declaració de béns abans de prendre possessió del càrrec i després de deixar-lo.

També estaran sotmesos a la limitació del període d’exercici del càrrec (rotativitat) consistent en el següent: En cas d’estar al govern, exerciran de regidors/es per un període màxim de 4 anys (una única legislatura). En cas d’estar a l’oposició exerciran les seves responsabilitat durant un període màxim de 2 anys. Els càrrecs electes de SOM Gramenet estan obligats a conèixer i fer complir el Programa de SOM Gramenet.

 Més informació:

Facebook: Som Gramenet

Twitter: @somgramenet

Web: somgramenet.wordpress.com

A Catalunya en aquests moments hi ha unes 40 sindicatures locals de ciutats i pobles que han assumit aquest compromís de defensa dels drets i que estan al servei de més de la meitat de la població catalana. Són els anomenats ‘defensors i defensores de la ciutadania’, els ‘ombudsmans locals’, que ja tenen uns 25 anys de funcionament i experiència.
Els síndics, síndiques, defensors i defensores locals vetllen perquè la ciutadania pugui gaudir d’una ‘bona administració local’. El seu objectiu esencial és la defensa dels drets de la ciutadania en l’ambit la ciutat i per tant és funció seva la supervisió de l’administració municipal, examinar i resoldre queixes, actuar d’ofici i fer de mediadors, prèvi acord de les parts, o bé proposar fòrmules de conciliació entre l’admnistració i els ciutadans.
Contra el ‘silenci administratiu’
Escoltem, informem, assessorem, són els seus lemes. Pròximitat, participació, objectiviat i transparència, són les paraules claus de la seva actuació. És una aposta pel que ara és diu ‘bona governança’. Per això, bona part del seu àmbit de treball es centra en qüestions com la mobilitat, la disciplina urbanistica, els impostos, la recaptació, el medi ambient, la seguretat ciutadana i, sobretot darrerament, els serveis socials.
Ara que falta només uns dos mesos per a les properes eleccions municipals previstes pel 24 de maig, aquesta figura tornarà a posar-se d’actualitat a sobre de la taula dels que elaboren i debaten els programes electorals. I probablement aquesta institució creixerà i es desenvoluparà al nostre país després dels comicis, en un nou impuls com ho va fer també la dècada passada.
El meu col•lega Joan Antoni Martínez Prat, conjuntament amb Frederic Prieto, fa poc van presentar el llibre ‘Síndic Municipal de Greuges, una proposta catalana en la defensa dels drets humans’ (Editorial Mediterrània, 2014) Joan Antoni Martínez, que té una llarga experiència com adjunt del Defensor del Ciutadà de Santa Coloma de Gramenet i també en la creació del Fòrum de Síndics de Catalunya, que s’ha constituit en una autèntica i valuosa xarxa de coordinació, informació, suport, intercanvi i assessorament entre les sindicatures, ens presenta en aquesta obra els trets bàsica d’aquesta institució municipal, però també les diverses dimensions de la defensa dels drets de ciutadania i dels drets humans en l’àmbit local.
Els síndics pretenen anar més enllà en la seva actuació com ho demostra el seu compromís col•lectiu per fer un seguiment de les retallades en les polítiques socials i per proposar la racionalització, l’optimització de recursos i la seva redistribució equitativa.
Qui defensa als defensors?
En temps de retallades pressupostàries ‘econòmiques’ i de retallades en drets ‘polítiques’, l’amenaça cap a un servei voluntàri com el dels síndics o defensors és patent i ha estat efectiva en casos ben representatius com és el cas del Defensor del Ciudadano de la Rioja, el de Castella La Manxa o d’algunes ciutats governades pel Partit Popular, com Jérez.
L’argument públic principal, a part de l’econòmic, és la proposta del govern espanyol d’estalviar duplicitats i centralitzar els síndics en el ‘Defensor del Pueblo’ amb seu a Madrid, dins del paquet de mesures de reforma de l’adminsitració pública. Són mals temps polítics per la defensa dels drets i de la ciutadania, per això cal més que mai una clara voluntat política per defensar decididament el manteniment i la consolidació d’aquesta institució, molt ben valorada on està funcionant i presentant els informes o memòries de gestió any rere any.
Joan Antoni Martínez, Frederic Prieto, els mateixos síndics i els seus col•laboradors ens manifesten en aquest llibre els reptes i dificultats de la seva tasca diària per avançar en la consolidació d’aquesta institució, sovint contracorrent, que a hores d’ara i en paraules dels autors ‘és una realitat fonamental en la defensa i aplicació dels Drets Humans i una aportació especificament catalana al desenvolupament d’un municipalisme realment democràtic’.
Web del Fòrum de Síndics: www.forumsd.cat

Al principi del ja clàssic llibre ‘Conversación en la Catedral’ (1969) de l’escriptor nobel hispano-peruà’ Mario Vargas Llosa, el protagonista fa una pregunta essencial que continua reiteradament al llarg de l’obra: ¿Cuando se jodió el Perú?. Aquesta és una qüestió clau que ha esdevingut tota una metafora sobre el perquè de la desintegració social i moral, més enllà de la novel·la i també més enllà d’aquest país andí. Era una pregunta del desconcert, la incomprensió i el pessimisme sobre la deprimida societat peruana d’aleshores.

Després de més de 20 anys, he tornat a  Lima i m’he trobat una societat radicalment canviada: molt més avançada, moderna i desenvolupada que  la que recordo personalment de finals dels anys 80. Una transformació  que no només és econòmica, sinó també social, cultural  i humana. Sí,  crec que he pogut copsat també  un gran canvi en el seu paisatge humà, no només en el parc automobilistic, els transports, les carreteres i les novissimes urbanitzacions. I estic positivament impressionat, encara que he tornat amb noves preguntes.

L’anomenat ‘miracle peruà’ va ser explosiu durant la passada dècada gràcies a un creixement promig de 6,4 % que l’ha portat gairebé superar a Xile, el seu veí incomode, sempre en contrast, competència i comparació. Això l’ha dut al cinquè lloc de sudamerica, darrera de  Brasil, Argentina, Colombia i Veneçuela. Cal tenir en compte que el 2005 el PIB per càpita peruà era el mateix que en 1975. Es a dir, 30 anys d’alletargament que s’han revertit en menys de 10. El seu procés de creixement ha començat més tard que altres paísos de l’àrea, pero ho ha fet ràpid i amb potència.
Enrera ha quedat l’epoca de plom del terrorisme i les devaluacions per donar pas a un procés de creixement continuat sustentat sobretot en els ingressos de l’exportació de matèries primeres (sobretot minerals). Aquestes exportacions són demandades per les economies mundial en expansió que provoquen també processos interns d’inversió, alhora que millores d’infraestructures, comunicacions i reformes burocràtiques i de gestió.
En aquests moments sembla que aquest boom, tan depenent de l’exportació de materies primeres, està entrant en una nova fase de creixement més moderat i d’estabilització a causa de multiples factors interns i  externs.
Alguns analistes parlen d’una frenada transitoria i d’altres de la fi del miracle. Però no es pot negar el dinamisme econòmic exportador, comercial i de turisme i les seves possibilitats per superar les dificultats. La pregunta d’ara és sobre la sostenibilitat d’aquest model i  sobre la seva capacitat de redristibució o d’agreuejant de les desigualtats socials arreu del país.

El cas de Villa el Salvador
Prop de la capital, a l’àrea metropolitana, es troben ciutats sorgides fa uns 30 anys de l’arribada massiva de veïns de l’interior del país, anomenades ‘pobles joves’. Una de les més conegudes és Villa el Salvador, amb més de mig mil·lió  d’habitants, perquè va  obtenir el premi  Principe de Asturias a la Concordia, un premi per la pau de les Nacions Unides i d’altres guardons intenacionals pel seu projecte participatiu de desenvolupament integral. La seva població ara també ha canviat, com la resta del país, però no tant. Les desigualtats perviuen i fins i tot ho té més dificil per competir en aquesta cursa accelerada de creixement.
Malgrat això podríem dir que continua essent, com abans, tot un exemple paradigmàtic de desenvolupament: Per una part, l’equip municipal treballa per posar fi als seus problemes de comunicació i mobilitat o per la consolidació del seu parc industrial, i d’altra banda, els moviments socials malden per mantenir el seu llegat històric veïnal, l’esperit de superació i la tasca de lluita contra l’exclussió i pels drets de tothom, en aquesta nova i inèdita étapa que tots plegats experimenten.

El Perú té una població jove i la seguirá tenint durant molts anys, de les més joves del planeta, que amb reformes claus, organització i formació,  podrien assegurar un futur definitivament positiu i optimista compartit amb joves professionals arribats d’Europa, també amb força catalans, i amb immigrants retornats en recerca de noves oportunitats al seu país.

Potser encara no s’ha redreçat el Perú. I potser en aquests moments tenim noves i realistes preguntes.
Però sobretot, esperem que la pregunta no sigui mai més: ¿Cuando se jodió el Perú?. No podràs fer una nova novel·la, llàstima Llosa!

Enguany es commemora el centenari del ‘genocidi armeni’, considerat generalment la primera gran matança sistemàtica moderna, . després de l’extermini dels ‘hereros’ de
Namíbia. De fet, és el segon cas més estudiat de la història, després del jueu.
Es calcula aproximadament en més d’un milió de persones i encara no està
reconegut per l’actual Turquia ni per la majoria de països de la comunitat
internacional. Entre els anys 1915 i 1921 van tenir lloc un conjunt de matances
i deportacions de la població armènia de l’actual territori de Turquia. Durant
el règim dels Joves Turcs, que si bé en els seus inicis pretenien democratitzar
l’estructura de l’Imperi otomà, ben aviat derivaren cap a la consolidació d’un
estat culturalment homogeni i refusaren les reivindicacions armènies, tot
iniciant un seguit de detencions en massa, deportacions i assassinats d’aquesta
població. Es calcula que al voltant de 800.000 armenis van poder arribar als
centres de deportació de Síria, 300.000 a l’Armènia russa, mentre que 1,5
milions van perdre la vida.

El mateix concepte de ‘crims contra la humanitat’ i també el concepte de
‘genocidi’ va néixer just sobre la tragèdia que vam patir els armenis a mans
dels militars otomans d’aquell temps, al final del segle XIX i durant la
Primera Guerra Mundial. Va ser un advocat polac d’origen jueu, Raphael Lemkin,
qui va començar a parlar del concepte de genocidi armeni l’any 1943, que
després es va aplicar a l’holocaust que van patir els jueus d’Europa als camps
de concentració nazis. Quan les tropes alemanyes van entrar a Polònia, a
principis de la Segona Guerra Mundial, Hitler es va justificar dient: ‘Qui se’n
recorda avui dels armenis?

Una de les seves principals conseqüències va ser la ‘diàspora’ que és un terme
utilitzat per descriure les comunitats que han fundat històricament els armenis
que viuen fora d’Armènia i Nagorno Karabakh.

Del total de la població armènia que viu arreu del món (que s’estima en més de
10.000.000 de persones), només al voltant de 3.000.000 viuen a Armènia i unes
130.000 a la regió del Nagorno Karabakh. Afortunadament, no es pot deixar
reconèixer que els esforços d’Armènia i Turquia així com els de les diplomàcies
occidentals van fer possible la signatura de l’acord signat a Zurich el 10
d’octubre de 2009, entre ambdós països, tot instant-los a què esdevingui el
punt de partida que culmini en l’estabilitat de la regió i faci del Caucàs un
veritable espai de cooperació, futur i llibertat. Així com la prestigiosa i
valerosa veu de l’escriptor d’Orhan Pamuk, premi Nobel de Literatura, de
denúncia sobre el genocidi armeni i també dels kurds.

Catalunya-Armènia
En aquest sentit el Parlament de Catalunya va aprovar el 14 d’octubre de 2009
una resolució de reconeixement del genocidi armeni per unanimitat de tots els
grups politics, com ja ho va fer la Resolució del Parlament Europeu de juny de
1987, reafirmada per posteriors resolucions de febrer de 2002 i 2004 per
declarar que els fets patits per la població armènia entre els anys 1915 i 1921,
tenen la consideració d’un veritable genocidi, d’acord amb la Convenció de les
Nacions Unides per a la prevenció i càstig del crim de genocidi, adoptada el 10
de desembre de 1948.

A Santa Coloma de Gramenet hi ha una comunitat recent, important i singular
respecte altres poblacions catalanes, de mig miler de ciutadans d’origen
armeni. Des del 2007 alguns d’ells estan organitzats en l’associació ‘Ararat’,
fan classes de llengua, celebracions religioses, activitats i participen en la
vida social i cultural de la ciutat. Per això, el Ple de l’ajuntament de la
ciutat també va aprovar per unanimitat una moció de reconeixement i condemna
del genocidi armeni en maig de 2012.

Armènia és un estat recent però una nació amb una llarga i mil•lenària
història: va ser el primer país a adoptar oficialment el cristianisme com a
religió, al començament del segle IV i ha estat dominat pels imperis romà,
bizantí, persa, otomà i per la Unió Soviètica en el curs dels segles.
Actualment, davant la crisi d’Ucraïna, l’annexió russa de Crimea, la guerra a
Síria i d’Iraq i els conflictes a Turquia, Geòrgia, Osètia, Txetxenia,
Azerbaidjan, l’Estat Islàmic… Armènia torna a estar al bell mig d’una regió
geoestratègica en ebullició, de nou, 100 anys després

Falten ja pocs diez, però fins el dia 1 de febrer encara es pot veure l’exposició ‘On the Table’ de l’artista xinès Ai Wei Wei a La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona.

Ai Wei Wei és internacionalment conegut des de fa anys per la seva trajectòria i també per la seva dissidència amb el règim comunista xinès, que l’ha fet encara més conegut i influent al seu país i al món:

Penso que el govern xinès perdrà la batalla, perquè per aconseguir que una nació evolucioni, el govern ha de corregir la informació, ha de deixar un espai perquè la gent pugui implicar-se, discutir, participar en el canvi. Si no és així, no crec que es pugui sostenir aquest desenvolupament, perquè tot i que econòmicament el país creix molt de pressa, políticament està com fa molts, molts anys enrere. Em sembla que fins i tot el govern sap que és impossible.

Però ell no es veu a si mateix com un artista dissident. Els veu a ells com un govern dissident!

Art i activisme

Aquesta magnifica exposició és un recorregut molt complet per la vida i l’obra de l’artista a través de diverses peces i materials que permet conèixer la trajectòria d’Ai Weiwei, des dels seus inicis al Nova York dels vuitanta fins avui. Activista i mediàtic, la seva obra es fon amb la seva militància en la denúncia de la manca de llibertats a la Xina, alhora que està present als principals esdeveniments i col·leccions d’art contemporani. Hi trobareu un muntatge extraordinari que paga la pena amb fotografia, documental, escultura, disseny i arquitectura.

El treball d’Ai Weiwei, genial artista i activista que té ‘acció’ com a paraula preferida, fusiona formats i disciplines, incorpora la cultura popular i empra les xarxes socials. Algunes de les obres que es poden veure a La Virreina són inèdites i altres són noves produccions i instal·lacions específiques ideades per Ai Weiwei amb motiu d’aquesta mostra, que us recomano molt entusiastament.

Una icona de la Xina i mundial

En aquests moments, Ai Weiwei no pot sortir de país, ni està reconegut com a dissident. Viu aïllat en el país més poblat del món (una Xina, dos sistemes!) però té una presència en els mitjans com a blogger, istagram, xarxes, youtube, sempre en contacte e intercomunicació amb artistes i persones d’arreu. A la mateixa mostra podem veure les seves imatges, l’evolució en paral·lel de la seva història i la del país, i les seves paraules:

–         Ser artista implica més que una manera de pensar, una manera de veure les coses: ja no es tracta de produir alguna cosa

–         Sempre miro de dissenyar una estructura oberta a tothom. No entenc l’art com un codi secret.

–         No vull que la pròxima generació hagi de lluitar pel mateix que jo.

–         Exhorto la gent que actuïn com a ‘ciutadans obcecats’ que qüestionin i exigeixin sempre responsabilitats. És l’única manera que tenim avui dia de gaudir d’una vida feliç i saludable. La llibertat comporta el dret a qüestionar-ho tot.

Sembla un embarbussament, però no us oblideu: Ai Weiwei al LVCI de Bcn!

Per veure més:: http://lavirreina.bcn.cat/ca/exposicions/table-ai-weiwei#sthash.Nc7dNk0y.dpuf

El carrer del Rellotge al barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet

‘De suburbi a ciutat, El Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet’ és el títol del magnífic llibre de la períodista Odei Antxustegi-Etxearte, editat per l’associació ForumGrama, que es va presentar el passat 13 de gener.

Aquesta obra, llargament gestada, recull la crònica ciutadana de construcció d’una ciutat durant els darrers anys del franquisme i la transició. Parteix del suburbi contenidor d’immigració d’aleshores, com la majoria de la perífèria metropolitana, per relatar la revolució pacífica que començà reclamant i acabà planificant una ciutat digna. El fet inèdit, pioner i singular va ser l’elaboració d’un projecte urbanístic alternatiu construït participativament amb veïns, organitzacions i associacions. La coordinació, l’impuls i l’ànima, d’aquest procés va ser l’arquitecte Xavier Valls, malhauradament mort en l’atemptat d’Hipercor el juny de 1987

De la protesta a la proposta

El llibre parla del crit d’alerta ‘Santa Coloma en perill’ que va ser, a final de la dècada dels 70, el primer lema veïnal i polític de llutia i reivindicació que després, als anys vuitanta,  va esdevenir ‘Santa Coloma es pot salvar’. L’anomenat ‘Pla Popular’ va ser l’eina de participació per a recollir i organitzar les propostes i les respostes a les multiples necessitats que tothom plantejava.

Com el  professor, urbanista i geògraf, Jordi Borja diu al pròleg: El Pla Popular no va neixer als laboratoris o centres d’estudi i de recerca, ni es va inspirar en exemples d’altres ciutats o països, ni va ser una proposta pensada pels tècnics o professionals, ni tampoc va sorgir de les llargues reunons i pesades discussions político-ideològiquesdels grups polítics esquerrans. Va néixer de la pràctica social, de la resistència popular, de l’acció col·lectiva colomenca amb la col·laboració inestimable de Xavier Valls, l’autèntic pare d’aquest Pla. (…) No és una història qualsevol. És la història de la lluita d’un poble per fer d’un suburbi una ciutat. No és un trosset d’història local ni l’anècdota d’un grup de persones que van protagonitzar una aventura digna i coratjosa, però similar a moltes altres que es van produïr a moltes ciutats, pobles i barris de Catalunya i a Espanya , durant els difícils anys de la dictadura i el complicat període de la transició. Es tracta d’una història exemplar, en el sentit que sintetitza un procés social i polític coherent, en què intervenen nombrosos actors moguts per valors moralrs solidaris, amb una capacitat d’iniciativa i d’avançar amb realisme i am esperança, amb imaginació i amb el convenciment que la seva causa era justa i que els drets pels que lluitaven no eren solament per ells. Eren per a tothom.

Forum-Grama

Fòrum-Grama és una associació cultural i de comunicació local, sense ànim de lucre, nascuda l’any 1996, oberta, independent i sense ànim de lucre, inspirada en la línia de la històrica revista Grama (fundada a inicis dels anys 70 i amb una llarga trajectòria) i del Club de Debats de Santa Coloma de Gramenet.

El seu objectiu és crear una plataforma de comunicació dedicada al foment de la trobada, el pensament i el diàleg, compromesa en la construcció d’una societat més justa, més solidària i més culta. S’adreça a tothom però també especialment als joves. Tot i ser una publicació local que vol donar a conèixer la vida i la gent de Santa Coloma de Gramenet, també vol tenir una visió global a partir de la consciència de la diversitat de la ciutat. Amb l’arribada i l’establiment de gent d’arreu és fa encara més evident la necessitat de construir la ciutat de tots: multicultural i participativa, amb una identitat comuna compartida. Actualment sobrepassa el centenar de socis, té més de dos-cents simpatitzats i un local per reunions i treball al carrer de Sant Domènec 5.

La revista digital del mateix nom, que també és hereva de la que s’editava en paper mensualment fins ara ja fa uns 10 anys, és el seu mitjà principal. A més, com associació organitza al llarg de l’any tot un programa d’activitats: presentació de llibres, conferències, xerrades, tertúlies-cafè, assemblees, trobades… També fa un butlletí electrònic que és una crònica dels fets i els escrits de cada mes.

Amb altres entitats locals, com el Casal del Mestre, el Centre Excursionista Puig Castellar i l’Associació Colomenca de Literatura, també ha contribuït a l’organització conjunta d’un cicle anual de ‘Debats a Santa Coloma’ amb la participació de ponents destacats per tractar temes com: Desigualtat i pobresa a càrrec de la catedràtica Marina Subirats, Noves tecnologies amb el professor Artur Serra o sobre la Regeneració democràtica, amb el jutge Santiago Vidal, per esmentar només algunes de les darreres.

La revista té diverses seccions com la d’Escrits al fòrum, Opinió, Llibres i Cultura, Món, La foto, Edicions, Arxiu, Debat i vídeos.

Fins el moment, amb ‘De suburbi a ciutat’ s’han editat una sèrie de 16 llibres. Per això, al llarg d’aquests anys, la tasca de Fòrum-Grama esdevé un notable arxiu, no només d’escrits d’opinió, reportatges, reflexions o debats, sinó també d’imatges. vídeos  i llibres, que vol aportar al patrimoni social i cultural de la ciutat. Per descomptat, la revista està oberta a tothom  que vulgui escriure, comentar o fer la seva aportació.

www.forumgrama.cat

L’activisme no és clicar un ‘m’agrada’ en una pàgina a la web. Aquesta és una evidència molt clara que no caldria recordar, però de manera força generalitzada s’esvaeix al moment de la realitat, de passar de la indignació al compromís, com deia l’Stephane Hessel. Es tracta, més aviat, de plantejar-se una acció que no sigui només testimonial, passiva i puntual, sinó que vagi més enllà: que sigui col·lectiva, que estigui planificada  i que busqui un resultat.

Quan poso algun text o alguna imatge a la meva pàgina de facebook de seguida veig que hi ha molts ‘seguidors’, que em sembla millor que dir ‘amics’. Són els que diuen que ‘els agrada’ i alguns, pocs, també s’atreveixen a escriure algun comentari. La sensació que podem tenir amb això és que estem molt ben connectats i que fem alguna cosa positiva i important, però està clar que és un miratge enganyós, que no és molt més que quan xerrem virtualment amb els amics o coneguts saltant d’un tema a un altre, entre tòpics, notícies del dia i fets generals. És cert que si facebook fos un país seria el més poblat de la terra i que les xarxes socials en general estan en constant ebullició i han revolucionat la comunicació global i les possibilitats d’intercomunicació d’idees entre persones i grups d’arreu. Les revoltes socials dels darrers anys a Europa, als països àrabs, a Turquia o als Estats Units han demostrat que les xarxes socials són un instrument eficaç per a les protestes i com a catalitzador social i de canvis polítics. El sociòleg Manuel Castells diu que l’evolució d’aquestes tecnologies de la comunicació han creat noves possibilitats per a l’organització i per a la mobilització de la societat superant les barreres de la censura i la repressió, sobretot protagonitzades per joves que utilitzen al màxim les possibilitats de les noves tecnologies de la informació i els seus efectes multiplicadors.

Contra l’activisme mandròs

El problema pot ser creure ingènuament que la nostra acció es pot limitar a participar individualment a les xarxes de forma aïllada i auto complaent. No hi ha prou amb escriure un tuit, clicar una assistència a un esdeveniment o unir-se a un grup. És indiscutible que l’activisme digital ha d’anar acompanyat d’una implicació real participant en accions col·lectives i manifestacions, treballant en projectes, expressant opinions i debatent, fent propostes i arribant a acords, col·laborant virtualment en fer realitat canvis concrets…

Són molts els exemples de l’encertada combinació de l’acció directa amb l’activisme on-line: la Via Catalana de l’onze de setembre de l’any passat, la V del d’aquest any, la Gigaenquesta, la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca, els grups de suport, la tasca de les ONGs, els mitjans de comunicació social,  el periodisme ciutadà i molts altres. Aquestes experiències han de servir als joves internautes o els que ja tenen una edat que l’activisme també s’aprèn i que caldrà anar més enllà de indignar-nos i usar les xarxes socials, també haurem de sortir més de casa, encara que ens emportem el mòbil, l’ipad i el portàtil amb nosaltres.

Fa poc es va celebrar La Marató i el Gran Recapte. Durant les festes de Nadal hi ha una munió d’actes socials de voluntariat i solidaritat. És un bon moment per replantejar-nos un activisme menys mandrós…

Ara fa 10 anys, el 26 de desembre de 2004, van ser espectadors d’un dels més grans terratrèmols de la història, de 9 graus en l’escala Richter, a les costes d’Indonèsia, Sri Lanka, l’Índia i Tailàndia. El Tsunami que el va seguir  va provocar un desastre humanitari d’enorme magnitud i alhora el moviment solidari i d’ajut d’emergència més gran que hem conegut.

L’impossible que pot passar en qualsevol moment

Es calcula que el desastre va causar més de 300.000 víctimes, entre morts i desapareguts. Precisament, l’elevat nombre de persones desaparegudes portà les autoritats dels països afectats a admetre la impossibilitat de no poder donar mai una xifra final exacta de víctimes mortals, a les quals, a més a més, cal afegir les morts que van acabar provocant les malalties i epidèmies que aparegueren com a conseqüència de les deficients condicions d’higiene i salubritat.

Davant l’arribada d’una onada gegantina que podia destruir, sense previ avís, en segons, les poblacions costaneres, on hi havia moltes instal·lacions turístiques, es va fer més conscient que mai la fragilitat de la nostra civilització i la nostra forma de viure. Com es va poder veure per les imatges dels satèl·lits artificials, tenim prou tecnologia com per a filmar en directe els estralls d’aquest fenomen, però no encara per predir-los, alertar i prevenir-los. Fins i tot es va filmar una pel·lícula sobre aquest desastre, protagonitzada, com no podia ser d’una altra manera, per una família de turistes europeus que passaven el Nadal a les platges del sud-est asiàtic. Per cert, una de les pel·lícules més taquilleres del cinema estatal.

En aquell moment, les mateixes ONGs es van veure desbordades tant per la ingent feina urgent a fer, com per donar a l’abast a organitzar les col·laboracions que van rebre.  Fins i tot Metges sense fronteres va arribar a comunicar, de forma que es va demostrar improvisada i imprudent, que no podien admetre més fons econòmics dels particulars i les organitzacions solidàries perquè no tenien capacitat per administrar-los.

Des de llavors hem incorporat aquest nou terme al nostre llenguatge habitual i quotidià: Qualsevol novetat que irrompi més o menys sobtadament en l’actualitat es qualificada immediatament de ‘tsunami’ ja sigui un moviment polític com Podemos, com una moda juvenil, un artista revelació, un nou mòbil de darrera generació, una nova ‘via catalana’ de participació massiva impulsada per l’ANC i l’Òmnium o un allau de novetats editorials pel Sant Jordi…

Aquest neologisme demostra l’impacte de la tragèdia que ens va commoure en el seu dia, i ara roman gairebé oblidada sota l’enorme capa de notícies que han anat sepultant aquesta al fons de la nostra memòria col·lectiva, com també el poder del llenguatge emprat pels mitjans de comunicació que ens subministra i és el rebost del lèxic actual inconscient de la majoria de nosaltres.  Tot el que ens sorprèn i és inesperat, ara és un ‘tsunami’. Esperem que la banalització de la paraula no ens faci perdre el seu significat autèntic, o com a mínim que en siguem conscients de la popularització del seu origen, ara fa ja 10 anyets.

Ja sabem que sempre ens em d’esperar ‘l’inesperat’, però ja és hora de començar a baixar del Dragon Khan i dels tsunamis diaris i començar a fer una vida més normal en un país normal…

Per la meva part, us desitjo a tots pel 2015, un tsunami de felicitat, salut i independència.

Parlar de pressupostos, de partides o d’inversions és complex i requereix preparació i informació prèvia. Segur que tamé coincidirem en que tot el que té que veure amb el foment de la participació ciutadana no és tampoc quelcom que es pugui improvisar sense una base sòlida, ben conformada per l’experiència i la pràctica. Llavors, és clar que parlar de la participació en la definició i decisió dels pressupostos municipals d’una ciutat és un repte que no és fàcil però que sí que és possible, si existeix una voluntat política clara per posar-los en marxa.

Per això és important conèixer les experiències d’aquest sistema que ja s’ha implantat a més de 300 ciutats de tot el món. I no cal anar tant lluny com fins a la famosa ciutat brasilera de Porto-Alegre, perquè be a prop, al municipi de Figaró-Montmany també tenim pràctiques reeixides en aquest àmbit des de fa temps. En aquest sentit la participació no s’ha d’entendre només com una eina o un mitjà, com un instrument concret que és útil en ocasions, sinó que hem de considerar-la com la base del sistema polític democràtic: La participació ciutadana ha de ser present en totes les dimensions de la democràcia.

El pressupost participatiu pot promoure la democràcia de qualitat i la justícia social, ajudar a reduir les desigualtats i fer més difícil la corrupció. L’experiència demostra que la participació dels veïns permet detectar i resoldre problemes i qüestions que fins llavors podien haver passat desapercebudes pels governants. En definitiva, pot contribuir a fer que les accions dels governs municipals, que com sempre es diu són els governs més pròxims als ciutadans, responguin als interessos i necessitats de la majoria. Transparència, control ciutadà i bon govern, de debò
En els pressupostos participatius tota la població té dret a proposar les inversions que estimi necessàries per a la ciutat. Per fer-ho, cada any el cicle per confeccionar el pressupost de l’any següent s’inicia amb assemblees ciutadanes per barris o districtes i també per temes (sanitat, cultura, urbanisme…). Allà s’escolten totes les opinions, es delibera i, al final, es voten les prioritats pressupostàries. Hi ha ciutats, com Villa el Salvador (Perú, 500.000 habitants) que tenen projectes específics de participació en els pressupostos per a joves i fins i tot per als escolars de primària i secundària…

A la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, a finals d’aquest mes està prevista l’aprovació del pressupost municipal pel 2015 i també s’aprovarà inicialment l’anomenat ‘Reglament municipal de participació ciutadana i govern obert’.

Amb aquesta nova reglamentació es pretén actualitzar l’anterior que ja té prop de 15 anys, perquè és del 2002. En aquest temps n’hi ha hagut molts canvis socials i polítics però els més importants són la pèrdua de confiança en els polítics, la crisi i la corrupció. Això  fa  que les propostes d’ innovació  i millores en la participació hagin de ser més molt més reals, agosarades  i no només de normativització. Han de donar resposta directa a una qüestió de primer ordre quan es parla de participació: participació en els plantejament i els acords sobre els pressupostos i la seva execució.

Ja estem al final del mandat municipal  quan es presenta aquesta proposta i només quedaran 2 mesos per les eleccions quan s’aprovi, però igualment s’hauria  de recollir també l’aposta de promoure  la participació en la definició i decisió dels pressupostos municipals de la ciutat. Aquest  és un repte que no és gens fàcil però que sí que serà possible, si existeix una voluntat política clara per posar-lo  en marxa.

Per  decidir en que es gasten els nostres diners

A Santa Coloma de Gramenet en aquests moments hi ha  una campanya ciutadana per reclamar que els pressupostos municipals no es facin només als despatxos, sinó que es comencin a elaborar de forma participativa amb les opinions dels veïns i veïnes. El seu lema és: Que no decideixin per tu, reclama pressupostos participatius!.

A més de l’organització d’una recollida de signatures i de xerrades informatives, també s’està fent una enquesta per recollir la valoració dels colomencs sobre les despeses en serveis socials, urbanisme, òrgans de govern o en el pagament del deute acumulat amb les caixes i bancs. O sobre les partides pressupostàries que podrien ser reduïdes o eliminades i sobre les possibles actuacions i inversions que es poden proposar per als pròxims pressupostos.

Els impulsors de la campanya afegeixen: ‘La greu situació que vivim molts colomencs i colomenques d’atur, de precarietat i de necessitats no cobertes fa encara més necessari que siguem directament nosaltres els que decidim a que dedicar el pressupost municipal’

Els drets polítics i de ciutadania estan recollits a la Constitució i a l’Estatut, es desenvolupen en diferents lleis: Bases del règim local, Llei municipal i de règim local, Llei de transparència i bon govern i s’esmenten en el Llibre Blanc sobre la Governança Europea (2001).

Per a més informació: www.pressupostosparticipatiu.wordpress.com

@GramParticipa

Més de 500 noies segrestades a Nigèria

Sembla inevitable que sota l’allau diari de notícies es vagin enterrant constantment els successos anteriors d’una manera continua i permanent. Passats uns dies, o unes hores, pocs se’n recorden del que va ser motiu de portada i del que va protagonitzar efímerament l’actualitat. Es pot parafrasejar que ‘la urgència de les novetats va en contra de la importància dels fets’. Això és més significatiu encara quan passa amb qüestions cabdals que ens haurien d’afectat més enllà de la novetat puntual del dia i que no s’haurien d’oblidar tan ràpid simplement perquè toca actualitzar sense parar la premsa, la ràdio, els telenotícies i els diaris digitals. És un zàping informatiu repetit que no ajuda a la qualitat de la nostra informació, ni a la reflexió ni al plantejament d’accions i estratègies. Però nosaltres podem fer alguna cosa per rescatar de l’oblit aquests drames de les noies de Nigèria.

Què significa Boko Haram?

Un cas paradigmàtic que vull destacar és el de la vulneració de drets que estan patint les nenes de Nigèria segrestades pel grup gihadista armat Boko Haram. Aquest grup ha segrestat més de 500 dones i nenes des de l’any 2009, que estan suportant tota mena de maltractaments, discriminacions i condicions vexatòries.

Aquest fet és una demostració més de la constant violència física i psíquica que viuen moltes dones i nenes arreu del món, així com tota mena de discriminacions, abusos, subordinació i vulneració dels seus drets humans. I també de que la incapacitat de la comunitat internacional de recuperar les nenes de Nigèria posa de manifest la vulneració permanent dels drets humans de les dones i les nenes

Però també resten ràpidament oblidades les reaccions i les notícies que provoquen aquests fets i que podrién aportar molt per a la seva difusió, comprensió o solució. En aquest cas, cal saber que moltes organitzacions, institucions i entitats, especialment les formades per dones i per feministes, denuncien davant la comunitat internacional aquest incompliment persistent, també els de les nenes de Nigèria. I que, a casa nostra, la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i l’Institut Català de les Dones han volgut posar de manifest una vegada més el seu rebuig i la condemna més absoluta per aquests fets.

A aquesta crida s’ha sumat la cooperació catalana per demanar que, d’una banda, es prenguin les mesures necessàries per aconseguir que les nenes tornin amb les seves famílies i puguin rebre l’atenció necessària; i, de l’altra, que es posin en marxa els mecanismes internacionals necessaris per garantir la defensa dels drets humans de les dones i de les nenes, ja que aquests drets són responsabilitat de tota la humanitat.

Human Rights Watch ha urgit a Boko Haram a l’acompliment dels principis dels drets humanitaris internacionals  i a posar fi als sofriments que causa a la població civil des de fa  5 anys.

Boko Haram significa, en una traducció lliure aproximada, ‘la educació occidental està prohibida’.