Objectiu Shambhala

Gran part de l’esquerra espanyola la veig descol·locada. Ara volen reconduir la situació Espanya-Catalunya a la d’abans del procés, com si no hagués passat res, com si no hi hagués hagut un referèndum amb resultats clars: quasi el 50% de participació tot i la repressió, i amb prou vots pel SI com per superar els dels NO fins i tot sumant els vots negatius recomptats amb els que en el pitjor dels cassos podrien ser NO (un 25%) fins arribar a la participació més alta haguda en eleccions catalanes, que va ser la del 27 S.

I, sobretot, com si Rajoy no hagués fet el que ha fet amb el seu suport, per activa o per passiva. (De fet crec que volen que no es faci la DUI, contra el previst a la llei de Transitorietat, com si l’independentisme no hagués guanyat el 27 S)

Porten tot el temps desentenent-se del seu Karma (principi de la causalitat universal que resulta de l’acció o ‘tal fas, tal pagues’). Com si fos suficient el desig intel·lectual de que les coses siguin diferent, de la manera que en un passat era desitjable pel catalanisme:  diàleg, convivència, pactisme, federalisme… la seva ‘nació de nacions’; tot molt macu en el cel imaginat, però que no toca de peus a terra de l’esdevenir històric.

Just si té alguna cosa singular l’època que vivim a tot el món és la llum: és com si un focus potent estigui il·luminant tot el que de sempre ha estat a les fosques. Hi ha prou llum avui com per a que es vegin les caretes de cadascú: corrupcions diverses, supremacismes dissimulats o recolonitzacions (o ‘colonialismes interns’), uniformitzacions injustes, gent i pobles d’arreu que se saben subordinats i s’emancipen…

Ara es queixen de la repressió de Rajoy, tot i que ha tingut sempre el seu suport i si estigués guanyant la partida ara seguirien amb ell. Però Rajoy no pot fer altra cosa que el que fa. No pot negociar, només pot imposar. És el millor i més clar (ja sense careta) valedor de l’imperi castellà. Espanya és un projecte liberal fracassat. Potser en el s. XVIII es va imaginar possible fer una nació sota un estat d’un imperi en retrocés. Ara és un estat que segueix volent màgicament fer-se una nació a mida; però no sap ni pot -pel karma de conqueridors i hidalgos rendistes- fer res més que intentar assimilar les nacions reals, pobles ibèrics veïns, en una mateixa nació de matriu castellana (una, grande y libre).

Per a un imperi l’essencial és el TERRITORI, i així s’interpreta la Constitución des de Madrid; el pacte constitucional, les lleis, i la democràcia és instrumental. En canvi, per a un poble el fonamental és la gent, la democràcia; pel seu estat l’instrumental és el territori.

Rajoy, ni cap que parli en nom d’Espanya, no pot negociar el territori. Espanya és el territori d’un estat que és el que queda d’un imperi castellà en fase de dissolució, i que, per postres, no ha tingut mai, des que existeixen estats, una revolució prou exitosa que posés l’estat al servei de les persones i no del territori (cosa diferent de l’imperi anglès, igualment en fase de dissolució, que va tenir la revolució Gloriosa: per això front als escocesos primer són demòcrates). Aquest és el karma castellà. Per això no és imaginable un referèndum pactat. Si encara el defensen o és cinisme, o és per confondre desitjos amb realitat, incoherentment, com voler fer compatible espanyolisme (amb el karma que té) amb democràcia.

Qui en el conflicte evident que planteja el procés d’Espanya-Catalunya no pren part o intenta mantenir equidistància, primer sempre anirà a remolc dels altres. De fet, per omissió, s’està posant de part del dominant. Però, sobretot, si el que vol és evitar el conflicte (que res diu que no hagi de ser pacífic, democràtic i negociat) i quedar bé amb totes dues parts, el veig infantil, covard, desconnectat del seu adult. Un adult sap discernir, triar, decidir i comprometre’s amb ell mateix (és d’on treu la força). L’Iceta deia que no el farien triar entre papa i mama: com un nen que necessita que l’estimi papa i mama, no vol conflicte tot i que la vida familiar sigui tòxica. També hi ha l’interessat curtplacista i el cínic.

I si el que el domina és la por, cosa ben legítima, no deixa de ser infantil girar-li l’esquena. Fins i tot en el pitjor dels casos, si encara no hi ha prou llum, personalment prefereixo viure sota un règim espanyolista descaradament assimilador, que enganyat sota una autonomia de pacotilla que porta igualment a l’aniquilació com a poble.

Qui es posi de part dels primers (Espanya) -cosa ben legítima- ha d’assumir el karma d’aquesta part. Ha de ser conseqüent. No fer-ho és irresponsable, desfasat, il·lusori, venen fum fantasiós. En algun moment ha d’afrontar-lo de veritat: quan va acabar l’imperi castellà? (no ho sabrà perquè no ha acabat) Algun des règims provats des que s’intenta l’estat espanyol ha estat prou temps a favor de la gent, o sempre han acabat guanyant la casta rendista que el domina? S’ha depurat el franquisme? … Els alemanys van depurar el nazisme tot i el dolor que els fa, però ara poden protegir-se’n lliurament.

Podran dir que no va haver campanya pel NO, però Espanya només podia fer campanya abstencionista; no podia oferir una alternativa de futur junts i respectuós perquè és un imperi que no té futur, s’acaba, com tot acaba.  (Quan un imperi acaba els seus pobles components queden lliures, iguals i sobirans, que també és un bon futur). No podrà fer-ho mentre no saldi el seu karma d’hidalgo conquistador.

Qui es posi de part del poble català també assumeix un karma, que com a poble també estem saldant: sembla que estem ja liquidant la por que teniem a l’ombra de tantes  derrotes passades. També sembla que les accions que fem avui (un procés pacífic, transparent, unitari en la diversitat, integrador…) pot crear-nos un karma evolutivament positiu com el dels paisos nòrdics. Em reservo, per ara, opinar sobre el karma derivat de defectes que com a poble compartim amb el castellà: l’enveja i la baixa autoestima (o complex d’inferioritat), perquè em costa observar-lo en la història del procés.

En fi, que la revolució catalana també pot ajudar a una espanyola, però cadascú per pagar i guanyar el seu propi karma.

Amb tot això, no puc acabar sinó acompanyant el dolor -profund dolor i decepció, sento- dels que estan al costat espanyol i han cregut sincerament en un projecte comú. En un projecte de pobles voluntàriament units que integrés democràticament les dues espanyes, com era a l’esperit de la Transició. Voldria animar-los a transitar aquest dolor -junts, si volen- que si va acompanyat de la presa de consciència de la realitat serà la manera més sana de saldar el karma històric. Aquest escrit vol ser una petita contribució.

(inspirat per l’amic Toni: te amo, poeta!)

Quina diferència hi ha entre un imperi i una nació sobirana? Per l’imperi la democràcia i la llei són instrumentals, allò fundacional és el territori, la qüestió territorial; per a una nació sobirana el territori no arriba a tema polític, allò fundacional avui és la democràcia.

Hi ha imperis fundats en la democràcia? sí, Canadà i Gran Bretanya ho són perquè tenen uns estats que han passat per una revolució triomfant que els va constituir de baix a dalt.

Un imperi acaba quan tots els pobles membres almenys es reconeixen mútuament la sobirania de cadascú, i pot ser que el poble central acabi caminant sol, o assimilant qui vulgui seguir-lo en el camí; és a dir: cap problema amb el dret a l’autodeterminació.

Per això no entenc a un demòcrata que reconeixeria el dret a l’autodeterminació, com el venerable Julio Anguita (Podemos), que pensi com a ideal amb la “Espanya, nación de naciones”.  És un oxímoron, un lio… total per evitar-se reconèixer Espanya com un imperi (en fase final). Ha d’imaginar-se en primer pla que el procés el porten de dalt a baix les antigues elits de la Lliga de Cambó (CiU) que pacten un procés per tapar-se les vergonyes mútuament amb les de Madrid. També té com a premissa fantasiosa que si Castella reconeixes la sobirania dels pobles perifèrics, aquests tindrien algun interès en tenir un estat (estats associats?) conjunt.

No. Avui, aquí estant, és és atractiu anar pel camí d’una unió europea de pobles sobirans, fins i tot en la versió pervertida actual de la UE. Amb internet, aeroports i la OTAN, ja no li veig sentit mantenir un imperi ibèric decadent, sempre dominat per una oligarquia extractiva que fa 500 anys que impedeix qualsevol constitució de baix a dalt.

Amb la crisi del PS?O?E crec que acaba un miratge que distorsionava la visió de la realitat. Encara no sé com em podia creure allò de “nación de naciones”, sense veure l’oximorón.