Un imperi no pot negociar la seva ‘qüestió territorial’
Quina diferència hi ha entre un imperi i una nació sobirana? Per l’imperi la democràcia i la llei són instrumentals, allò fundacional és el territori, la qüestió territorial; per a una nació sobirana el territori no arriba a tema polític, allò fundacional avui és la democràcia.
Hi ha imperis fundats en la democràcia? sí, Canadà i Gran Bretanya ho són perquè tenen uns estats que han passat per una revolució triomfant que els va constituir de baix a dalt.
Un imperi acaba quan tots els pobles membres almenys es reconeixen mútuament la sobirania de cadascú, i pot ser que el poble central acabi caminant sol, o assimilant qui vulgui seguir-lo en el camí; és a dir: cap problema amb el dret a l’autodeterminació.
Per això no entenc a un demòcrata que reconeixeria el dret a l’autodeterminació, com el venerable Julio Anguita (Podemos), que pensi com a ideal amb la “Espanya, nación de naciones”. És un oxímoron, un lio… total per evitar-se reconèixer Espanya com un imperi (en fase final). Ha d’imaginar-se en primer pla que el procés el porten de dalt a baix les antigues elits de la Lliga de Cambó (CiU) que pacten un procés per tapar-se les vergonyes mútuament amb les de Madrid. També té com a premissa fantasiosa que si Castella reconeixes la sobirania dels pobles perifèrics, aquests tindrien algun interès en tenir un estat (estats associats?) conjunt.
No. Avui, aquí estant, és és atractiu anar pel camí d’una unió europea de pobles sobirans, fins i tot en la versió pervertida actual de la UE. Amb internet, aeroports i la OTAN, ja no li veig sentit mantenir un imperi ibèric decadent, sempre dominat per una oligarquia extractiva que fa 500 anys que impedeix qualsevol constitució de baix a dalt.