Gàlim

Més concretament, sabia que podia passar. I hui ha sigut el dia.

Tinc el mal costum de deixar-me caure una miqueta arrere mentre obric la porta del cotxe, cosa que en principi facilita l’operació. El que ha passat és que se m’ha escapat la maneta de la porta i m’he quedat sense punts suficients de fixació vertical: Newton no s’ha encantat i i la precipitació a terra de tos ha sigut inevitable.
En els casos de bacs en condicions normals el temps sembla que es
relativitze, i les dècimes de segon que dura la caiguda donen prou de
si com per a plantejar la millor tàctica de cara a l’aterratge. En
aquest cas, vist que hi havia molt d’ample al meu voltant, sense cap
obstacle que afegira perillositat als esdeveniments, m’he deixat caure
sense provar cap estil cinematogràfic, d’esquena, amb poca dignitat
però amb més garanties.
El meu sentit del ridícul està prou esmolat
(massa i tot, diria), per això he iniciat ràpidament les maniobres de
reincorporació, sota la mirada d’un conductor que s’ha interessat pel
meu estat. Una vegada recuperada la verticalitat m’ha tornat a peguntar
si estava bé, i davant la meua afirmació insistent ha seguit el seu
camí.

I a tot açò, la finestra continua muda.