Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Publicat el 27 de maig de 2006

Som una nació(!)(?)

Una de les coses que recorde amb més simpatia de les meues
visites a la UCE de Prada del Conflent són les paròdies que Miquel (el de la
Llibreria Catalana de Perpinyà) feia de tots nosaltres mateixos. Per exemple del
ritual, a mesura que s’acostava el final de la universitat, d’intercanviar
telèfons i adreces postals. Postals, perquè d’adreces electròniques llavors (i
això no fa tants anys) no en tenia pràcticament ningú, llevat és clar del Partal que
intentava explicar-me inútilment què
collons era això d’internet. No hi havia manera de fer-m’ho entendre: el meu
cabet no presta per a tant. Ja li deia jo que si no ho veia no podia fer-me’n a
la idea.
Un altre dels rituals que es repetia, i que Miquel parodiava
amb una gràcia que desconjuntava, era el moment en què persones provinents
de llocs distants entre si descobrien que tenien en comú alguna paraula o
expressió que creien només local. `Això també es diu en el meu poble!’,
afirmava algú dels dos, i la deducció immediata, exagerada en la broma de
Miquel, era: `som una nació!’.
Ja sabem que sí, que som una nació, però que la gent no ho
sap. És una manera de dir. Podem discutir si el personal ho sap però no li
agrada, o si no és conscient de quin és el seu país, i si no n’és conscient, de
per què passa això… El cas és que ara vull afegir una qüestió més a favor del
fet que els Països Catalans són una nació (el verb en plural ja juga en
contra): el Principat de Catalunya i el País Valencià es necessiten i es
complementen ineludiblement, deixant a banda qüestions històriques i/o
econòmiques. Ara com ara, el País Valencià, sense el Principat, no tindria raó
de ser, atés que el necessita per a tirar-li les culpes de quasi totes les
coses dolentes que ens passen, encara que siguen culpa nostra. O també, des
dels sectors `incombustibles’ del nacionalisme, per a mirar-lo embadalits com
Quasimodo a Esmeralda. Per la seua banda, els principatins tenen falta del País
Valencià per poder sentir-se superiors (als valencianets, pobres!), i també per
poder dissimular les seues vergonyes: que la costa està massificada i hi ha
sobredosi de camps de golf? Mireu el País Valencià i no us queixeu!
De matisos i excepcions n’hi pot haver tants com voldreu,
però trobe que per regla general es donen aquests extrems. Bromes a banda, és necessari
i urgent que es trenquen els excessius tòpics sobre els `valencianets’ i la
ignorància que existeixen al Principat sobre el territori valencià (i això els
d’Espai País Valencià ja ho estan treballant), però també cal que superem el
nostre complex d’inferioritat i que desmitifiquem el `paradís català’ a què
molts valencians voldrien (voldríem?) ascendir amb fe sincera.

Si cal, ja podeu començar a fer harca.

 



  1. Les nacions sovint a llarg del segle han canviat de denominació depenen de qui escrivia la història i dins les nacions ara sembla ser que hi ha diferents realitats nacionals.

    Està la nació catalana i la nació valenciana menys estructurada politicament i per tant pateix una agressió com a realitat nacional més potent des d’altres àmbits politics. 

    Però la nació catalana no és pot engolir la valenciana per aquest motiu o d’altres que hi haguen a través de la història.

    Com la nació argentina no és pot engolir la bol.liviana o xil.lena, colombiana, veneçolana, cubana o mexicana.

    Manca de respecte mutu, siga quin havaja estat el passat o present comú lingüistic.o socio-politic.

    Tampoc el Principat de Catalunya i el País Valencià no és poden considerar com colònies amercianes esdevingut del somni europeu americà.

    El més logic i normal és comparar-les amb les de l’altra banda penínsular; com Portugal i Gal.licia en quant a la prespectiva històrica, encara la diferència principal actual és que pertanyen a diferents Estats entre altres qüestions..

    I per tant, concloure que,  – com passa a Gal.licia i Portugal – als territoris catalans les diferents formes dialectals de la llengua són conegudes com a català i al País Valencià les diferents formes dialectals de la llengua es solen conèixer com a valencià.

    Fins el darrer segle que s’ha polititzat des dels sistemes educatius i tots marejats com a perdius..

  2. Crec que era ell qui deia -més o menys-: Jo estic en la mateixa pàtria, nació, nacionalitat, cultura, llengua o com collons se li vulga dir -passeu-me el mot c….- quan dic: "Bon dia" i em contesten: "Bon dia". I jo ara afig què està passant que , de vegades, dius bon dia i et contesten "buenos días" a València, Ciutat de Palma, Barcelona, Gandia, Alzira, Agres i … cal seguir?

    Des d’un poblet xicotet
    Àngel

  3. Potser la pregunta siga: Són els espanyols una nació? Perquè nosaltres clar que ho som. Sempre ho hem sigut (Sempre=segle XIII). Ho som. I sempre ho serem. Però, i els espanyols, en són, de nació? Quins territoris la conformen? Perquè jo els tinc per veïns (i no massa bons, per cert), però mai com a compatriotes, més faltaria. Que s’ho facen vore ells. Som un bon grapat qui sabem qui som i on volem ser.

    Salut

  4. hi hagué un temps en que a tots se’ns incloïa dins la ‘catalana natione’, i tots erem catalans.Com a mínim, teníem un gentilici.

    després, la història ens ha fet allunyar-nos i acostar-nos entre nosaltres. Quina relació tindríem si catalunya s’haguera independitzat al segle XVII? resposta; seriem una segona Galícia. I si ho haguerem aconseguit tots com a països sobirants diferents? seriem una mena de països baixos-frança-luxemburg… mateixa llengua en distints estats.

    Per sort o per dissort ara hem de fer junts (i esperem que siga per sempre) el camí a on vulguem anar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per albinyana | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent