Gàlim

Una de les coses que recorde amb més simpatia de les meues
visites a la UCE de Prada del Conflent són les paròdies que Miquel (el de la
Llibreria Catalana de Perpinyà) feia de tots nosaltres mateixos. Per exemple del
ritual, a mesura que s’acostava el final de la universitat, d’intercanviar
telèfons i adreces postals. Postals, perquè d’adreces electròniques llavors (i
això no fa tants anys) no en tenia pràcticament ningú, llevat és clar del Partal que
intentava explicar-me inútilment què
collons era això d’internet. No hi havia manera de fer-m’ho entendre: el meu
cabet no presta per a tant. Ja li deia jo que si no ho veia no podia fer-me’n a
la idea.
Un altre dels rituals que es repetia, i que Miquel parodiava
amb una gràcia que desconjuntava, era el moment en què persones provinents
de llocs distants entre si descobrien que tenien en comú alguna paraula o
expressió que creien només local. `Això també es diu en el meu poble!’,
afirmava algú dels dos, i la deducció immediata, exagerada en la broma de
Miquel, era: `som una nació!’.
Ja sabem que sí, que som una nació, però que la gent no ho
sap. És una manera de dir. Podem discutir si el personal ho sap però no li
agrada, o si no és conscient de quin és el seu país, i si no n’és conscient, de
per què passa això… El cas és que ara vull afegir una qüestió més a favor del
fet que els Països Catalans són una nació (el verb en plural ja juga en
contra): el Principat de Catalunya i el País Valencià es necessiten i es
complementen ineludiblement, deixant a banda qüestions històriques i/o
econòmiques. Ara com ara, el País Valencià, sense el Principat, no tindria raó
de ser, atés que el necessita per a tirar-li les culpes de quasi totes les
coses dolentes que ens passen, encara que siguen culpa nostra. O també, des
dels sectors `incombustibles’ del nacionalisme, per a mirar-lo embadalits com
Quasimodo a Esmeralda. Per la seua banda, els principatins tenen falta del País
Valencià per poder sentir-se superiors (als valencianets, pobres!), i també per
poder dissimular les seues vergonyes: que la costa està massificada i hi ha
sobredosi de camps de golf? Mireu el País Valencià i no us queixeu!
De matisos i excepcions n’hi pot haver tants com voldreu,
però trobe que per regla general es donen aquests extrems. Bromes a banda, és necessari
i urgent que es trenquen els excessius tòpics sobre els `valencianets’ i la
ignorància que existeixen al Principat sobre el territori valencià (i això els
d’Espai País Valencià ja ho estan treballant), però també cal que superem el
nostre complex d’inferioritat i que desmitifiquem el `paradís català’ a què
molts valencians voldrien (voldríem?) ascendir amb fe sincera.

Si cal, ja podeu començar a fer harca.