Gràcies
Foto amprada del bloc de Xavier Capdevila, que parla ací del dinar.
Un gintònic petroquímic va posar fi a la primera etapa de la miniexpedició. Era al Morell, on vaig arribar a hora de buscar taula i llit.
Dissabte ja tocava pujar fins al Maresme. Tenia unes instruccions precises de Vicent per arribar on calia, però vaig voler introduir una miqueta d’iniciativa pròpia i vaig acabar en l’aparcament d’un supermercat de Mataró. De pitjors n’hem vist.
És Arens de Mar o Arenys de Munt?, havia preguntat jo. Ni carn ni peix. A mitjan camí cap a la dreta, per un camí de terra fins a la caseta (per dir-ho a l’olleriana) de les Vinyes. A l’altra banda de la casa s’obria un espectacle: un tros inabastable amb una sola mirada de Mediterrània ens enviava fins a l’alçada on ens trobàvem la frescor i el record inevitable: ‘Vinyes verdes vora el mar’.
Vaig ser el primer a seure a taula sota una ombra amable que a poc a poc acollí més gent al voltant dels plats i les menges. He de reconéixer que em sentia feliç. Aquella gent entre amics, saludats i desconeguts, les converses, les cerveses i els vins de noms orgullosos i d’orígens mitològics em retornaren l’alegria. I no saben la falta que en tenia!
Gràcies a tot lo món (el Jem Cabanes reivindicava l’expressió).
Diumenge curset tecnològic, visita a la nova seu, i tornada cap a casa. Tanta sensació m’ha decidit a tornar per ací. Ho pensava mentre passava pels peatges, i no sé per què vaig recordar aquesta cançó, que no té res a vore amb el viatge.