La soledat del café
Pocs deuen ser els que no han contat, fins i tot més voltes que no calia, aquella anècdota viscuda en primera persona en algun viatge a Madrid, quan en algun bar has demanat un café i t’han servit una mena de tallat empeltat de café amb llet. La gràcia de l’anècdota és recordar que allà, al café li diuen ‘café solo’, i al ‘café’ li posen un esguit de llet.
Cada vegada més, pels bars i restaurants pròxims, quan demanes un café et pregunten: ‘a soles?’. Instintivament (i certament) pense: ‘si només en vull un, per què n’he de demanar més?’. Però passada la sorpresa, recorde l’anècdota famosa i caic en el detall: pregunten si vull el café amb algun aditament. Doncs no. Si vull que el café duga companyia, ja demanaré un tallat, un café amb llet, un café tocat… Però un café és un café, no un café ‘a soles’. Invasió subtil.
perquè a l’estiu fa calor, molta calor.
Quan demano un cafè i em pregunten si el vull "sol", jo contesto que sí que "sols vulll un cafè". Ja n’estic cansat del cafè "sol", sols vull un cafè.
Ara ja pregunten sense alcohol? i d’ahí a preguntar-te a soles només n’hi ha una passa.
Entre les invasions lingüístiques i les varietats cafeteres, jo, decididament no voldria estar en la pell dels cambrers, especialment quan tropesses amb fetillers que volen el café "descafeïnat de màquina amb la llet natural munyida a trenc d’alba i curt de sacarina".