Gàlim

Hui hem tingut dinar famlliar, amb una altra famíla que també celebrava onomàstica. Hem anat a la platja de Tavernes, a la mar que diuen allà, on viuen aquells amb els que hem compartit la taula. Com que hem arribat prompte, he aprofitat per anar a recórrer els caminals pels que vaig bambar moltes voltes els caps de setmana estiuencs que passava en un apartament de la platja. He anat recordant els racons i revolts, els horts i els marenys que queden, perquè n’hi ha que s’han convertit en carrers i blocs d’apartaments. He arribat fins al Xúquer, a Cullera, i m’ha vingut al cap una anècdota que explicava l’altre dia i que forma part d’una de les aventures més desditxades de les meues escapades.
Va ser fa anys, molts anys, pels anys 80 del segle passat…

Una amistat femenina em va avisar que venia a fer-me una visita. Ho havíem comentat en alguna ocasió, però no esperava que fóra tant de pressa i correra. Aquella nit agafava el tren a Madrid i l’endemà a primera hora arribaria a Xàtiva. A primera hora entrava jo a l’estació i ella ja m’esperava asseguda en un banc. Vam pujar al cotxe i vam fer via cap a la Marina: ella volia vore mar.
El primer senyal que les coses podrien anar tortes fou quan vaig dir de parar a esmorzar i va dir-me que tenia la boca malament, coses dels queixals. País avall vam arribar fins a Altea. Llavors m’havia semblat una bona idea dur-la a un lloc més o menys turístic: jo encara no coneixia massa coses i Altea no era de les pitjors. A mitjan agost, trobar una habitació disponible va ser una odissea impracticable, i només vaig aconseguir cansar-me com un burro pegant bacs amunt i avall i suar. Suar molt, perquè feia una calor i un sol que badava les pedres.
Davant del fracàs hosteler, vam tornar a agafar el cotxe i fer via cap al nord, amb algun altre intent sense èxit. En algun poble que ara no recorde vaig vore un poliesportiu amb bar, cosa que em va recordar la set que m’ofegava. Vaig proposar de parar a beure alguna cosa i banyar-se a la piscina, o a l’inrevés, però en baixar del cotxe ella es va fer una rascada amb la porta al braç, al lloc on tenia una cremada que s’havia fet la vespra. No va voler banyar-se, però jo no vaig deixar escapar l’oportunitat de referescar-me, que estava més que suat, xopat: passaet de suor. No duia banyador, però els calçotets feien bon paper. Després del bany una bona cerveseta em retornava a la vida.
Xarrava amb el cambrer a la barra del bar del poliesportiu mentre ella havia anat al lavabo. M’havia acabat la cervesa i seguíem xarrant i ella no tornava. La segona cervesa també era fresca, però i ella? Al final va aparéixer, alterada: s’havia quedat tancada, no podia obrir la porta del lavabo i ningú no la sentia…
Més al nord vam trobar a l’altura de Teulada un hostal de carretera. Es feia hora de dinar i com que tenia una habitació ens la vam quedar. Només en recorde la finestra, gran, que mirava descaradament al mar, la qual cosa la va acabar convertint en protagonista.
A Teulada vam localitzar un súper on compràrem avituallament, l’avio per passar un parell de dies, i vam tornar a l’habitació a dinar. A la vesprada visitàrem quatre coses del poble i topàrem amb un matirmoni major. L’home espentava la cadira de rodes on anava la dona, amb qui no sé ara per quin motiu vaig acabar parlant i mirant de pujar-li l’ànim, que tenia per terra. El sopar també el férem a l’habitació. Xarràvem agradablement a la nit acompanyats d’unes copes, en un pub gens estrident. Ens explicàvem històries amb importància o no, però estàvem a gust, fins que se’n va anar la llum. Tot ens eixia malament! Vam esperar una bona estona, però no tornava la il·luminació, així que vam decidir anar-nos-en a l’hostal i l’endemà ja voríem les coses d’una altra manera amb la llum del dia.
La llum del dia no es va fer esperar, ja que ens havia sigut completament impossible baixar la persiana de la finestra de l’habitació, de manera que només començar a eixir el sol ja el teníem allà dins. Potser un altre dia li hauríem pogut trobar un puntet romàntic, però aquell dia no estàvem per romanços, volíem dormir i tanta llum no ajudava gens. Matinet, doncs, vam alçar el campament i vam abandonar l’hostal a vore si trobàvem alguna cosa millor.
Semblava que la cosa no podia anar a pitjor. Vam passar el matí a Moraira, vam acabar dinant dins del cotxe, i vam creure convenient anar cap a territoris coneguts. Ella tenia una amiga que l’endemà havia d’anar a Cullera, a un apartament de la família, i potser això ens podia anar millor. Dit i fet, vam arribar a Cullera, li vaig ensenyar el santuari d’allà dalt, i vaig tindre la pensamentada d’anar a berenar al riu. Al riu hi havia uns pocs pescadors, algunes barques, i tots els mosquits del món: ni una, n’encertava.
I encara no s’havia acabat tot. Ella va telefonar a l’amiga per confirmar que venia l’endemà, i l’amiga no podia vindre perquè sa mare era a urgències. Això va ser definitiu: me’n torne a casa, va dir, i no vaig ser capaç de fer-la canviar d’idea.
A la nit vam sopar en un baret al costat d’on tenia l’eixida l’autobús que anava cap a Madrid aquella mateixa matinada. Sobre la una va pujar a l’autobús i se’n va anar, i llavors vaig començar una segona aventura, ara en solitari, però amb un resultat similiar.