Avui és dimarts dia 10 d’agost, fa dos dies que he tornat a la feina després d’un parèntesi de deu dies. Quan vaig arribar a Palma, el diumenge a la nit, me va costar reconèixer la cuina de casa, les portes de la gelera, les escales que duen a la biblioteca, la fermesa del llit.
La terra feia dies que havia dissipat tota l’olor de terra. Esbafada, resclosa i eixarreïda, blanquejava de calç, només calitja i males flaires. Díficil de recordar l’olor genuïna. El cel aquest matí era molt blau, farcit de núvols blancs, cúmuls baixos encotonats, que ja he aprés que seran pluja tard o d’hora, d ‘aquesta que
Na Carme Laura ens va regalar la bella declinació llatina com a rosa de sant Jordi. Prenent la suggerència em va venir al cap en Brel, és clar, a més de les classes de llatí. En Jacques Brel ens canta ‘Rosa’ , com ell sap fer, deixant-hi la gargamella i la pell … La ‘baixo’
Els vint minuts que espero l’autobús que m’ha fugit als nassos els aprofito per pensar i badocar. Sort que hi ha seients a la parada. Veig el trencadís d’argent de la llum del migdia damunt la mar molt blava i el sento picant com la magnèsia als narius i a la llengua. És curiós com
El passeig de Vora Mar fa meandres suaus tot al llarg de la rada del moll. Solcat de pins i de savines aixopluga records de tota mena, però també sements de futur. La mar dibuixa empremtes personals i intransferibles a la platja, una carícia que tremola, una traça que escriu amb constància un missatge d’anhels
Arriba que tot arriba i el calendari me fa un regal que no me n’havia adonat necessitar-lo tant fins que l’he tingut als nassos. Me’n vaig a no fer ni brot, amb en J. – no em mancaria d’altre – a passejar, a mirar la mar tan blava des d’una gandula o asseguts a un
Les buguenvíl·lees, els baladres, les petúnies i els lilàs em cacen la mirada i se m’aferren al bescoll, com una mossegada de la vida , una esclat de lila, una renglera d’amor. Un seguici de formigues sota consigna van cap el meu dors i hi fan camins de goig i de colors. He de tombar el
El meu carrer és ben blanc, un fred intens i estimulant s’escampa, tremolen els flocs abans de caure, irreals si no fos pel rastre, somric. La bella imatge i els records acaramullats d’altres nevades que cauen alhora amb la neu nova, tots ells emocionants, de pell de gallina , agosarats, em fa somriure obertament. Me
L’any que ha acabat se’n va anar amb unes ventades de ponent que van fer net arreu. L’any que comença li va seguir l’empremta i posà peu, marcant territori: les barques estavellades, els vaixells fantasmes que compareixien a port , les gavines no gosaven fer surf, algunes feien vol a vela, els corbs tampoc van
Quatre-cents cops, quatre-cents posts, els dits lleugers i la mà a l’ample, colpejant les tecles, el pensament que es fa tacte i remor. Lligada a la mar i a la terra, on hi trobo l’alquimia dels petits plaers, lligada a vosaltres, amb qui compartesc bocins de cor , de ment, de sent-i-ment, de mirada, escric. Viure
Tot es moviment aquest hivern nou nat. El vent de ponent i el llebeig mouen la mar i escampen nuvolades, suara grises, suara blanques. Les capçades dels fassers i les washingtones fan desgavells, com urpes de cadells juganers. El rostre, ferit per dards d’aigua i de sorra, s’enforteix. El sol a estones surt i
M’abelleix fer un poema amb les mans, pastar-lo com un pa, a la matinada, amb la dosi suficient de llevat per tovar. Falaguer, esponerós, abrusat amb l’escalf i el temps just per cruixir. Fer-lo mengívol, al seu punt, digerible, necessari, talment pa. I menjar-lo plegats, com qui sopa, frugalment, i se’n
Els núvols pinten clapes d’ombra a la serra esmolada, camí del nord. Les savines groguegen, i els magraners, abans de despullar-se de tot. El prat verdeja. La salicòrnia torna lila, roja, groga, tardoreja a la marjal de sa Gola, al Moll. Les aigües de la mar van dòcils, parlen un llenguatge suau, de carícies
Un quart creixent magnífic, una òrbita especial, una corranda d’amor per a la terra dissortada, això és el que vaig veure. La lluna, ahir nit, primer era alta en el cel i blanca, un quart creixent de llibre, una imatge geomètrica perfecte, de tan normal i freqüent passava desapercebuda, però… vaig haver de mirar-la i
Els núvols es desplacen com vaixells, alguns amb ruta incerta, a la deriva, d’altres amb un propòsit clar, empesos per un vent que sembla savi. El cel aquest novembre s’ompl de colors i matisos , és una diversió. De bon matí pot haver-hi una boira tan espessa i negre com una serralada que embolica el