El pèndol de petites oscil·lacions

El passeig de Vora Mar fa meandres suaus tot al llarg de la rada del moll. Solcat de pins i de savines aixopluga records de tota mena, però també sements de futur. La mar dibuixa empremtes personals i intransferibles a la platja, una carícia que tremola, una traça que escriu amb constància un missatge d’anhels per a qui el vulgui escoltar, la geografia de les ones, la grafia a la sorra, abans de tota escriptura. L’aliança de la mar sempre mostra camins nous.

El primer que m’he topat en arribar, divendres matí, ha estat  la garsa, ho podeu ben creure, us en deixo proves, quin salt al cor! aquell negoci d’ales que us contava, a les aigües somes de l’embarcador, un bon presagi per  a  la nostra estada.

Els tamarells, podats arreu, tots soca, treuen petits brots. Només els més joves fan flors, ramells blancs, una pluja d’arròs per a una núvia. S’hi enfilen uns infants, com heura, juguen històries de navilis i pirates.

– És el meu vaixell – diu una nina

– Jo dorm aquí – diu l’altra

– Tots a bord – diu el nin

– Jo també- diu la més petita, tot pujant

– Portes tancades ! diu la més gran amb autoritat

…/…

– Jo no puc baixar – torna a dir la petita

– Te posaré una escala – li diu el germà

Escala i vaixell naturalment imaginaris. Uns infants, un  tamarell i un matí benigne. La resta un joc inacabable, amistat, moviments àgils de mico, rialles. Un món sencer, ample com la mar.

Els pinsans, els pardals i les merles habiten les capçades dels fassers i el pins, amb habilitat innata, es mengen els fruits ataronjats, s’esmolen el bec, llisquen per l’aiguavés dels  terrats i fan cançons.

La remor metòdica de la mar fins als esculls i la platja, els pins inclinats  per beure la seva dosi d’aigua, com un animal que sedega, com un temps ho feia l’hidro. L’hidroavió apagafocs  present, els seus camins damunt la mar, les corrandes. Els corbs marins submergits i traient cap de tant en tant , el renou metàl·lic i continuat de les rodes de les bicicletes a les pedres irregulars, els cotxets dels infants gronxant  plorades. La suau minva de llum fins al ponent, l’amor sense paraules i la lluna molt blanca.

De bon matí la serra es destapa de la boira i s’alça poderosa, protegeix, vigila, nodreix. Diumenge l’aigua se’n dugué, com un esborrador, l’horitzó de la mar, els perfils de la serra, el passeig llarg, els hotels i les cases. Tot s’endinsà al núvol de la pluja i es va desfer com un somni, com si no-res  fos allò que resta. Tot és dedins, però, i m’ho emporto posat, als llavis sabor de sal i pau a les mans, uns dies de mirades i passeig.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!