El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
El rostre de les pedres i el pas del temps
Avui és dimarts dia 10 d’agost, fa dos dies que he tornat
a la feina després d’un parèntesi de deu dies. Quan vaig arribar a Palma, el
diumenge a la nit, me va costar reconèixer la cuina de casa, les portes de la
gelera, les escales que duen a la biblioteca, la fermesa del llit. Com si
hagués estat fora una llarga temporada,
i potser hi vaig estar.
L’endemà, el carrer, la parada del bus, el sol eixint
entre núvols, me semblaren ben nous. A
la feina mirava les parets , apamava els racons, oblidava les claus de
l’ordinador…Les persones – sempre les persones – pronunciaven el meu nom, cordials, i ocupaven
els seus llocs i el seu temps, com si jo el dia abans hagués estat a les seves
vides, com si res. Vaig pensar: si jo no ho sé , elles sí ho saben i m’hi vaig sumar.
A primera hora, després de recuperar els quatre tics i les
traces, vaig escoltar una dona que patia des de que va haver de fugir a l’Argentina per
trencar la maledicció de quatre morts per tuberculosi, la mare i tres germanes. Allí no va trobar mai repòs, només feina i maltractes. Ara, de tornada, corsecada
d’artrosi, demana un poc de comprensió i afecte, més visites, més
conversa. A les nits li ve el record d’un llit, fet de palla, que feia un renou
de xiscle, a un casalot sense llum, on les ombres es multiplicaven i ella
creia que moriria sense veure la mare, com havia passat amb les germanes, un
dia ja no hi eren i no tornaven. Ara sap que l’enviaren a casa dels oncles per
salvar la vida, però li ha quedat la por a les nits i l’insomni. Ara té por
d’anar-se fent dependent, inútil, anar
al carreró dels dependents, de les mitges vides, i m’ho diu amb un plor
contingut i seriós. Jo l’he escoltada per les orelles, per la pell, per la gola i el cor i he sabut entendre de què em
parlava.
…/…
De vegades el temps…
Més tard, al centre de dia, vaig trobar el grup
d’alzheimer , amb la seva mitja indefensió assumida, les seves rutines i els
jocs de paraules i imatges que els ajuden a donar sentit. M’ha semblat molt
conegut, el grup i cadascun dels seus membres, en certa manera m’ha semblat
meu, formant part de mi i jo d’ells.
Finalment he vist uns fills angoixats,
desorientats per la desorientació d’una mare que sempre s’ha queixat de la vida
i ara, que se li escapa, s’hi aferra caòticament He mirat de donar-lis camins,
eines i una resposta d’acollida.
Deu dies, deu mesos, no són tan diferents,
especialment quan l’esperit té forats per sargir, forats negres de temps que
ens xuclen cap a llocs impensables, records esparsos de vida, de la infància, o anteriors, espais on
el temps no és una dimensió.
He viscut dies llargs de mirar el vol organitzat dels ocells
al crepuscle o el rostre de les pedres polides per la mar, de deixar-se anar i
deixar-se sostenir, de llepar-se els llavis salats en sortir de la cala
d’esculls i aigües verdes, o de fer el mort , apropant-se a partir, com un cos
sense pes, a la cala petita de sorra, molt blava i, encara que sembli mentida, solitària, a
l’agost… un regal impensable.
Dies fora horaris, cercant ombres i oratges i refer-nos,
compartint amb amics, molt amics, i amb els fills, bocins de temps i de cuina.
Ens ha anat bé, m’ha fet pau i endreç , tant que m’he sentit estranya en tornar, com si m’haguessin de formatejar de nou. Us ho he volgut contar.
Fotos: M.V.S.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
deixar-se anar i deixar-se sostenir… i després tornar i reconèixer la cuina i les escales, gràcies per voler-ho contar, bona nit, amiga meua.
Molt bonica i sugerent. Quanta saviesa, Victòria! El què ens dona la vida… Bon estiu a l’illa. Una abraçada.
Vaig escriure ahir un comentari i …. no ha aparegut ! Potser se’m va oblidar fer el ‘click’ ….
Deu díes, un mes, una setmana, un minut, una hora., un día ……. no no són tan diferents; els records hi són; espais dins aquest temps que per sempre més són al cor. A mí també m’ha agradat que ens ho contis, mentre ets novament a la cuina i hagis trobats regals en aquest mes d’agost.
Bona tarda estimada amiga !
…sempre cercarm el que deixàrem i pensam que tot ens espera, i que la retrobada és una continuació -la línia contínua l’hem de refer d’alguna manera: conscientment, un esforç de la voluntat- però tot canvia contínuament, i si no hi som davant no el veim, el canvi, i aleshores es fa ver el temps, el seu contingut. Ah la forma és el que veim quan hi som, mentre que el contingut requereix indagació, i conflicte interior, i entendre. Viure és l’experiència d’un retorn impossible! I això és bo, vatua el món!
Salutacions cordials
Ma
Que demà plogui i ens refresquem una mica!
Gràcies pels teus comentaris d’ahir!
Uf:
quants dies…
aquest silenci sonor com d’una música callada…
però que sàpigues que
encara que ultimament estem treballant set dies a la setmana (i perquè no en te més)
i que em connecto poc (jo: deivit) a aquest espai aeri anomenat internet
i encara que el tic tac corri que se les peli
i pasin els dies
amb brogit de llums i d’ombres
sàpigues que
you & J.
sou ben presents, sempre, dins el nostre cor fufluner.
Basia mille, deinde centum ( i mil després).
El retorn a llocs coneguts després d’un temps d’absència, precisament per lo familiar, poden acabar sent llocs estranys, fins i tot desconeguts, i que per les circumstàncies que sigui de cop viem diferent, amb altres colors.
El temps ho cura tot, això diuen, com també que passa ràpid, altres vegades sembla que no transcorrin ni el dia ni les hores…
Esper que malgrat tot hagis pogut gaudir de les teves vacances, més que merescudes.
Una abraçada!
El retorn ens retorna no nomès al lloc habitual sino a tot els llocs, dient-ho en paraules d’un altre mallorquí com tu, Joan Alcover :