Ell era allí avui, a cala Gamba, l’agró blau, sol, fitorant l’horitzó i la nit estelada, arrecerat a aigües somes, prop la posidònia de la platja. La mar no s’arrufava. Tranquil·la i plana, pareixia que no respirava. L’agró, immòbil, de coa d’ull ha sabut que el miràvem i ha alçat un vol baix de 10
Càrritx i bargallons conviuen a l’alzinar amb una terra encara plena de fongs. Hi ha moscards a deshora . Ombres de cavalls cavalquen els cims. Compareixen puntuals quan el sol pot sortir. Aquest hivern ho fa sovint. El rocam és altiu, com cal. L’aigua torna a la platja, avui serenament. Encercla i desfà neguits, acarona
Mariner tu que pretens de bon cap i glosador me vols fer una cançó que anomeni tots els vents. Llevant, xaloc i migjorn, llebeig, ponent i mestral tramuntana i gregal, vet aquí els vuit vents del món. Així canta la cançó que m’ensenyà Margalida. Ara és prima com un jonc vinclat al vent i se
La llum del sol és líquida a l’ hivern, s’escampa sobre la mar com una taca d’oli, es fon amb els blancalls. La nit arriba prest. El dia s’escurça perceptiblement. Han tornat les garces blanques, enyorades . Les magranes ens tempten amb els cristalls sucosos i punyents, la geometria del desig a la llengua, el
Sortírem de casa a les vuit per entrar a la Seu a esperar l’espectacle de llum que es produeix quan el sol de bon matí es filtra per la rosassa major i s’està uns segons ben aplomat tatuant la pedra dessota la rosassa menor de ponent. És a les vuit hores i trenta minuts quan
La pluja de novembre s’endu la llum d’estiu, definitivament. Desa les llargues hores i el blau intens, despulla els lledoners de fulles afilades, marca empremtes de nafres als carrers amb mortalla de núvols espessos, remoguts pel gregal. Tota la nit que plou. Més que cap altre benefici de la pluja generosa d’avui en
Vint estacions de Vilaweb, camins traçats, lentament, a la penombra, a l’embat, a consciència, en néixer el dia, a poqueta nit. Sempre duré amb mi alguna cosa de tu, Vilaweb. Rebre i donar, teixir país, teixir amistat, crear opinió. No, encara no davall. M’agrada el viatge, la companyia, el paisatge humà i el país, clicar,
Una remor de mar a les fulles dels oms. Una dansa de llum ballada a la paret i a la taula de marbre. Un cel blau i diàfan, solcat de pessics blancs, núvols escàpols com peixos. A terra fulles caigudes que assagen la tardor, una frescor que semblava impensable just ahir. La pell i els
Ahir va ser sant Bernat , ja estem frisant que sigui vera la dita: santa Margarida – 20 de juliol – l’encén i sant Bernat l’apaga. L’estiu ha estat prou benigne, però aquesta darrera setmana l’hem tingut ben encesa, de nits xafogoses i humides i de mal dormir. Avui fa un ventijol suau que remou
Ja fa dies que la lluna té pressa per crèixer; el quart creixent se’ns ha dibuixat cada horabaixa precís i de nits ha lluït ben nacrada. A vegades encerclada d’un nimbe ataronjat ens presagiava plugims d’estiu o competia amb el crepuscle a mem qui feia més mirera. Avui promet ser un espectacle. El cel és
Un estiu de lluna taronja i baixa, d’herba daurada i rasa, de bales de farratge, esparses com bèsties adormides, i esplugabous blanquíssims, fent les feines. La mar clapada, verda, blava, maragda; grisa, negra, argentada; enrogida, calmada, irada . Sempre la mar, entre esculls, arrecerada al port, bramant contra les roques, lliure a l’horitzó, tornant fonedissa
La llum se’n va darrera les muntanyes per on s’alça el perfil de la ciutat antiga. S’entreté a les branques dels plàtans i es desfà entre les fulles noves. Al seu lloc s’instal·larà la nit, ben ran de terra i als terrats de les cases. Fuig la calor de les aixelles i les galtes i
Avui és el primer dia que la nit del rellotge s’escurça una hora i el dia mandrege una estona més llarga. Ja les tenim aquí, les orenetes, esvalotades, xisclant, amb el vol enjogassat i neguitós, alegres, incansables, planejant vora mar. El Bernat pescador, solitari i hipnòtic, fa uns dies que ve a dormir a la
Rosseja el magraner amb saba viva. Els ametllons tenen forma de ventre petit, avellutats i verds d?esperances. Ahir la lluna era rodona , ves quina novetat, però especialment rodona i lluminosa, diàfana. L?hivern se?n va de puntetes, com se?n van els que no volen fer nosa, i comença una primavera necessària per ajudar-nos a
Ja no hi han flors d’ametller. El vent se les ha endut totes. Ara, blanquegen les branques les flors de la prunera, i espurnegen, rosades, les primeres flors d’albercoquer. Gaudim d’uns dies blaus i clars, de mar trémula, i núvols blancs i esparsos. Dies per a l’amistat i les trobades foravila. Avui calçots i coca