El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
M’abelleix
fer un poema
amb
les mans,
pastar-lo
com
un pa,
a
la matinada,
amb
la dosi suficient
de
llevat
per
tovar.
Falaguer,
esponerós,
abrusat
amb
l’escalf
i
el temps just
per
cruixir.
Fer-lo
mengívol,
al
seu punt,
digerible,
necessari,
talment
pa.
I
menjar-lo plegats,
com
qui sopa,
frugalment,
i
se’n va cap el somni
i
no frisa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dóna ganes de menjar-se’l i no deixar-hi cap engruna….
Enric
Fer pa, o qualsevol altra cosa ha de menester dedicació i estima. I compartir-lo, sobretot.
El pa i el poema han estat amanits amb la senzillesa carregada de sentit amb què ens fas ensomiar quotidianament.
Gracis !
Gràcies per compartir aquest pa i tot el que significa.
Una abraçada amiga.
com acaba: el pa porta a taula els suors i els treballs de tota la gent que l’ha sembrat, collit, mòlt, amassat, cuit i amb qui compatim taula. I tot amb la naturalitat de qui frugalment sopa i se’n va a descansar. Bon final.
“…perquè dir-ne Pa, d’aquesta menja
que ara duus a les mans, és saber
quin gust té el món que mastegues.”